Recordo que em va fer anar a les nou del matí al seu despatx per a l'entrevista. Era una doble putada feta amb tota la seva mala intenció. No només perquè la trobada era a primera hora del matí l'endemà d'una jornada laboral innacabale, sinó sobretot perquè l'entrevista havia de ser a Madrid. No podia dissimular com arribava a menysprear els periodistes...
Tenia fama de ser una persona molt desagradable amb tothom i un trencacors amb les dones. De fet, havia deixat prenyada feia poc la seva cap de premsa i l'havia col·locada al Congrés com a una de les quatre secretàries que tenia l'aleshores president Trillo. L'exministre de defensa del !Viva Honduras! y !Manda Huevos! no sabia ni que tenia quatre secretàries, per cert...
El seu partit convocava rodes de premsa i ell es presentava altiu, ens repassava de dalt a baix, s'asseia i deia: "Pregunten". Un dia, un bromista, li va preguntar l'hora. Un altre dia, el grup de periodistes que el seguíem habitualment vam boicotejar la roda de premsa i no vam preguntar res. La conferència va durar dos minuts.
Vaig agafar el pont aeri a les set del matí i vaig arribar a l'aeroport de Barajas un matí plujós i fred de desembre amb un cabreig de mil dimonis. Vaig trigar mitja hora a aconseguir un taxi que em dugués fins als afores de la capital, en una zona residencial on s'havia fet construir la seva mansió (algunes veus deien que amb diners del seu partit). Em va rebre molt educat però molt fred. Ni un cafè, ni un got d'aigua.
Engego la gravadora. "Res de gravadora", em diu. L'apago. Trec la llibreta i començo a preguntar. Primera resposta: "No". Tranquil·la Cristina, penso. Segona resposta: "No". Respiro fons. Tercera resposta: "No". Molt bé, dic. Deixo la llibreta i m'acomodo al sofà.Vostè m'ha fet venir a Madrid a entrevistar-lo i ara em respon amb monosílabs. Jo no tinc ganes de perdre el temps i menys amb vostè. Si no vol que l'entrevisti, me'n vaig. "És que no m'agraden les teves preguntes" em respon. Doncs a mi no m'agrada la teva cara, cretí! (tranquils! era només un pensament). De què vol ser preguntat doncs? De res. Vull filosofar.
Molt bé, filosofi....I va parlar més de dues hores. Després vaig tornar a Barcelona i em vaig inventar l'entrevista.
Uns quants anys després el seu mal karma el va castigar allà on fa més mal. El seu fill, periodista i un tros de pa comparat amb el seu pare, moria cobrint una guerra.
Tenia fama de ser una persona molt desagradable amb tothom i un trencacors amb les dones. De fet, havia deixat prenyada feia poc la seva cap de premsa i l'havia col·locada al Congrés com a una de les quatre secretàries que tenia l'aleshores president Trillo. L'exministre de defensa del !Viva Honduras! y !Manda Huevos! no sabia ni que tenia quatre secretàries, per cert...
El seu partit convocava rodes de premsa i ell es presentava altiu, ens repassava de dalt a baix, s'asseia i deia: "Pregunten". Un dia, un bromista, li va preguntar l'hora. Un altre dia, el grup de periodistes que el seguíem habitualment vam boicotejar la roda de premsa i no vam preguntar res. La conferència va durar dos minuts.
Vaig agafar el pont aeri a les set del matí i vaig arribar a l'aeroport de Barajas un matí plujós i fred de desembre amb un cabreig de mil dimonis. Vaig trigar mitja hora a aconseguir un taxi que em dugués fins als afores de la capital, en una zona residencial on s'havia fet construir la seva mansió (algunes veus deien que amb diners del seu partit). Em va rebre molt educat però molt fred. Ni un cafè, ni un got d'aigua.
Engego la gravadora. "Res de gravadora", em diu. L'apago. Trec la llibreta i començo a preguntar. Primera resposta: "No". Tranquil·la Cristina, penso. Segona resposta: "No". Respiro fons. Tercera resposta: "No". Molt bé, dic. Deixo la llibreta i m'acomodo al sofà.Vostè m'ha fet venir a Madrid a entrevistar-lo i ara em respon amb monosílabs. Jo no tinc ganes de perdre el temps i menys amb vostè. Si no vol que l'entrevisti, me'n vaig. "És que no m'agraden les teves preguntes" em respon. Doncs a mi no m'agrada la teva cara, cretí! (tranquils! era només un pensament). De què vol ser preguntat doncs? De res. Vull filosofar.
Molt bé, filosofi....I va parlar més de dues hores. Després vaig tornar a Barcelona i em vaig inventar l'entrevista.
Uns quants anys després el seu mal karma el va castigar allà on fa més mal. El seu fill, periodista i un tros de pa comparat amb el seu pare, moria cobrint una guerra.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada