dijous, 27 d’octubre del 2011

Llargs silencis, nussos de corbates i esborranys d'entrevistes

L'entrevista és un génere periodístic que m'avorreix terriblement. Suposo que la raó bàsica és que m'he passat tota la meva vida professional entrevistant només polítics i, excepte honorables excepcions, la majoria de les vegades no podia dissimular els badalls. A M. vaig haver d'entrevistar-lo centenars de vegades. Era, juntament amb P.E. (fa uns quants anys que va morir) el personatge que més pàgines va omplir de la secció de política del meu diari durant una bona época.

Contràriament a molts impresentables del seu partit, que aterraven a les seves rodes de premsa una hora més tard o més, ell era puntualíssim i li agradava fer les entrevistes a primera hora del matí. Unes quantes vegades em va citar a l'Ajuntament de C. a les nou del matí malgrat les meves protestes reiterades. A canvi el seu cap de premsa -un sindicalista de la UGT que ha acabat assessorant el president de la CEOE- m'oferia un bon esmorzar.

Mentre processava la pregunta s'estenia un gran silenci pel despatx. La meva gravadora, que s'activava per la veu, es desconnectava i el meu cervell també. Al cap d'uns llargs segons m'arribava la resposta i ni jo ni la gravadora sabíem de què carai estava parlant. Un cop superada la prova del cotó dels primers mesos em va començar a convocar al luxós despatx que tenia a la Diputació de Barcelona. M. va tenir una carrera fulgurant. Va anar acumulant càrrecs polítics i institucionals com si res, però mai va retallar els seus silencis tan incòmodes. Un dia, en plena campanya, el vaig entrevistar al cotxe oficial: el pobre xofer va haver de parar uns quants cops perquè jo vomités a la cuneta el pollastre i l'amanida que havíem menjat els tres en una àrea de servei de l'autopista.

Després tenim el cas de C. Em vaig preparar bé l'entrevista perquè anava bàsicament de finançament autonòmic. A l'hora de fer-se les fotos, com que no portava corbata, se'n va anar al despatx del "jefe M." i va tornar amb tres corbates diferents. "Quina em queda millor?" em va preguntar. Vaig triar-ne una malgrat que totes eren molt lletges i em va demanar que li fes el nus. "No en sé", li vaig dir. Vam estar mitja hora voltant pel Parlament fins que vam trobar algú que en sabés.

En C. em va demanar veure abans l'entrevista. Aquesta pràctica, instaurada fa uns quants anys, és absolutament antiperiodística i forma part de la connivència entre classe política i classe periodística que tan mal ens fa com a professionals. Li vaig passar l'esborrany i me'l va tornar completament canviat. Fins i tot va canviar les preguntes! Em vaig negar a publicar els canvis i va sortir la que li havia fet jo.

També recordo amb carinyo el cas peculiar i pràcticament únic d'A.G (també mort fa uns anys). Era molt educat al contrari de molts dels seus companys de partit, tenia un plat dedicat de la carta d'un famós restaurant barceloní, li agradava anar-se'n de pesca a les costes de Mauritània i era també dels pocs que mai et demanava l'esborrany de l'entrevista. "Un cop la publiquis, la llegiré i comprovaré si ets un bon professional. Si ho ets em podràs fer les entrevistes que vulguis". Li'n vaig fer unes quantes...

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada