divendres, 28 d’octubre de 2011

Sofàs destartalats i viatges a Brussel·les

Per sort no el vaig haver d'entrevistar gaire. Els seus dies a la direcció del partit estaven acabats i l'únic racó amb certa dignitat que li quedava era el Parlament Europeu. Entrevistar-lo era tremendament avorrit. El seu nivell cultural era tan elevat (davant la resta de mortals, evidentment) que quan parlava gairebé levitava. Això si tenies la sort de parlar amb ell dempeus... Si ho feies al seu despatx, asseguts al sofà destartalat, encara flipaves més perquè a mida que s'allargava l'entrevista ell s'anava encongint, enfonsant-se en el sofà fins que només se li veia el cap i les llargues cames.

Va esdevenir pràcticament un zero a l'esquerra (en això el seu partit és implacable: quan no serveixes, et recicla) fins el punt que a la campanya electoral europea va haver de barallar-se amb l'aparell del partit per aconseguir més pressupost perquè no tenia ni per a pipes. Després se'n va anar a fer les Europes, va plantar la dona per una de més jove i es va dedicar a la vida contemplativa des del seu escó de patrici.

Abans, convidar periodistes a visitar el Parlament Europeu era bastant comú. Tots els grups ho feien i nosaltres ens apuntàvem ben contents. Sortíem de la redacció, viatjavem gratis, feiem poca feina, practicàvem idiomes i tornàvem carregats de caixes de bombons Leonidas i de galetes de mantega. Una vegada hi vam anar convidats per IU. Amb els periodistes venia una colla d'antisistemes (aportació peculiar del PCC) que es van dur totes les tovalloles i les ampolles de licor del moble bar de les habitacions i van marxar sense pagar-les.

El dia de la visita oficial a la cambra ens van tancar en una sala i un funcionari espanyol va estar parlant tres hores seguides d'Europa, del Parlament i de la mare que els va parir a tots. Cada cinc minuts s'aixecava algú amb l'excusa d'anar al lavabo i ja no tornava. Al final només l'escoltaven els pringats que s'havien assegut a la primera fila.

Aprofitant l'avinentesa feiem turisme per Brussel·les. A banda dels bombons, era visita obligada el museu de Tintin, el manekkin pis i el museu de la cervesa. A les deu del matí ja féiem cua davant la porta i una hora després ens havíem begut quatre o cinc cerveses diferents. Un cop, tornant cap a l'hotel (normalment a la quinta forca, molt a prop del Parlament i molt lluny del centre) uns policies ens van multar per creuar borratxos pel pas de vianants quan el semàfor estava en vermell.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada