En B. era molt admirat a Catalunya, suposo que perquè no el coneixen en persona. Per primera vegada en la història gallega un partit nacionalista podia fer ombra al caciquisme popular, arrabassant-li vots a la zona rural, i a l'espanyolisme socialista, creixent a les ciutats. Així va ser i l'experiment va culminar amb un estranya aliança entre BNG i PSdeG que va acabar tan malament que va fer bons als cacics de sempre.
Vaig aterrar a Santiago de Compostel·la un octubre molt plujós, amb quatre quartos a la butxaca i un ordinador que feia figa per seguir la campanya gallega. El dia de l'entrevista amb B. vaig anar a dinar amb el grup de periodistes que el seguien habitualment amb la idea ja pactada amb la seva assessora de campanya de parlar amb ell durant el cafè. Només veure'm em va preguntar qui era (en gallec). Li vaig haver de respondre en castellà i es va posar fet una fera. "Aquesta és una campanya gallega i només parlo amb periodistes gallecs", em va etzibar i va començar a cagar-se en els espanyols.
Lluny d'arronsar-me davant els seus crits, la seva mirada de boig i el seu comportament histriònic (es va treure la sabata més d'un cop al Parlament gallec) em vaig rebotar i li vaig respondre que no era tan llest com feia veure si m'havia confós amb una espanyola. I acte seguit vaig començar a cagar-me en ell en català. Tothom es va quedar molt callat. Al final, va accedir a fer l'entrevista: jo preguntava en català, la seva cap de premsa (catalano-gallega) traduïa, en B. responia en gallec i la seva cap de premsa tornava a traduïr.
El gruix dels periodistes ens allotjàvem al mateix hotel de Santiago. Ens trobàvem de bon matí al menjador, miràvem la premsa local i les agendes d'actes polítics, i cadascú decidia on anar segons l'interés del seu mitjà. Acostumàvem a sopar plegats. Una nit, el senyor G. va financiar un fantàstic sopar de percebes i albarinyo. Vam acabar tots ruixats i amb una bona ressaca. Una altra nit ens vam ajuntar amb periodistes de Madrid per anar de mariscada i el periodista del P. va acabar ingressat a l'hospital una setmana per haver-se cruspit trenta ostres tòxiques.
Els populars eren els que millor tractaven els periodistes i suportaven amb resignació les bromes sobre l'excés de photoshop dels cartells de F. Li havien tret tantes arrugues que l'exministre franquista semblava el seu nét. No era l'únic, però. Als cartells del míting central apareixia també un rejoveníssim pare de Julio Iglesias que jo pensava que ja era mort...L'última nit de campanya ens van convidar a una gran festa a Pontevedra: una mariscada i una carn deliciosa, i barra lliure d'alcohol. Després de la festa em van pagar un taxi fins a Santiago.
Vaig aterrar a Santiago de Compostel·la un octubre molt plujós, amb quatre quartos a la butxaca i un ordinador que feia figa per seguir la campanya gallega. El dia de l'entrevista amb B. vaig anar a dinar amb el grup de periodistes que el seguien habitualment amb la idea ja pactada amb la seva assessora de campanya de parlar amb ell durant el cafè. Només veure'm em va preguntar qui era (en gallec). Li vaig haver de respondre en castellà i es va posar fet una fera. "Aquesta és una campanya gallega i només parlo amb periodistes gallecs", em va etzibar i va començar a cagar-se en els espanyols.
Lluny d'arronsar-me davant els seus crits, la seva mirada de boig i el seu comportament histriònic (es va treure la sabata més d'un cop al Parlament gallec) em vaig rebotar i li vaig respondre que no era tan llest com feia veure si m'havia confós amb una espanyola. I acte seguit vaig començar a cagar-me en ell en català. Tothom es va quedar molt callat. Al final, va accedir a fer l'entrevista: jo preguntava en català, la seva cap de premsa (catalano-gallega) traduïa, en B. responia en gallec i la seva cap de premsa tornava a traduïr.
El gruix dels periodistes ens allotjàvem al mateix hotel de Santiago. Ens trobàvem de bon matí al menjador, miràvem la premsa local i les agendes d'actes polítics, i cadascú decidia on anar segons l'interés del seu mitjà. Acostumàvem a sopar plegats. Una nit, el senyor G. va financiar un fantàstic sopar de percebes i albarinyo. Vam acabar tots ruixats i amb una bona ressaca. Una altra nit ens vam ajuntar amb periodistes de Madrid per anar de mariscada i el periodista del P. va acabar ingressat a l'hospital una setmana per haver-se cruspit trenta ostres tòxiques.
Els populars eren els que millor tractaven els periodistes i suportaven amb resignació les bromes sobre l'excés de photoshop dels cartells de F. Li havien tret tantes arrugues que l'exministre franquista semblava el seu nét. No era l'únic, però. Als cartells del míting central apareixia també un rejoveníssim pare de Julio Iglesias que jo pensava que ja era mort...L'última nit de campanya ens van convidar a una gran festa a Pontevedra: una mariscada i una carn deliciosa, i barra lliure d'alcohol. Després de la festa em van pagar un taxi fins a Santiago.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada