Vaig aterrar una tarda d'estiu després d'un increïble viatge que em va portar de Barcelona a Màlaga en avió i després de Màlaga a Ceuta en un helicòpter que sobrevolava l'estret de Gibraltar pràcticament per sobre de l'aigua.Vint quilòmetres de res entre Àfrica i Europa, però separats per un mar molt fred i perillós ple de corrents traïdors com vaig poder comprovar dies després en intentar banyar-me aprop del centre d'internament d'immigrants de Calamocarro.
La meva missió era cobrir pel diari el lamentable episodi de El Perejil, un sainet esperpèntic del govern Aznar que va estar a punt de tirar per la borda anys de bon veinatge amb el Marroc.Vaig trigar uns quants dies en fer la descompresió: La ciutat bullia de militars, la gent anava a missa els diumenges amb "peineta y mantilla", i les banderes espanyoles onejaven a tot arreu igual que els símbols catòlics de regust franquista.
Un empresari sabadellenc em va obrir les portes d'una ciutat artificial, edificada en una punta molt estratègica de la banda africana de l'estret, amb una presència molt important de jueus i hindús dedicats al comerç, i amb l'empremta del colonialisme supurant per totes bandes. Amb una periodista canària i un periodista anglès ens vam patejar la ciutat, vam pujar a les fragates de l'exèrcit espanyol i vam veure l'illot de la discòrdia. En aquell moment hi vivia una cabra, la nacionalitat de la qual no em va quedar mai gaire clara.
Quan l'incident va acabar, els militars i els periodistes es van volatilitzar, però jo em vaig quedar. Sort dels treballadors de l'hotel: el cuiner em regalava pintxos moruns perquè deia que menjava poc, les senyores de la neteja em convidaven a menjar cuscus amb les seves famílies i em buscaven un marit, i el recepcionista em portava d'excursió a la banda marroquina i m'ensenyava els pobles des d'on sortien les pasteres.
Al museu del legionari, presidit per una cabra dissecada, un sargent sense dents i més lleig que un pecat em va ensenyar mig en secret el tresor més preuat del museu: l'última anàlisi de sang que li van fer al Franco abans de morir. Amb el meu amic Mustafà em vaig patejar els barris més marginats dels afores de Ceuta, on els marroquins nacionalitzats espanyols pel govern de González malvivien com a rates. Sense cap possibilitat de tenir feina, es dedicaven al contraban de droga i als robatoris.
Un dia vaig anar sola fins al pas del Tarajal. Milers de marroquins compraven roba i sabates a les naus dels hindús espanyols i després atravessaven el pas fronterer carregats com a mules. La policia espanyola i la marroquina els tractava com a animals. També em vaig acostar a la doble tanca que separa els dos països. Al cap de cinc minuts de passejar-m'hi amunt i avall, va arribar una patrulla de la policia espanyola, em va identificar i em va aconsellar allunyar-me d'allà perquè "els moros són uns salvatges".
Veient el tracte que donaven als pobres marroquins, tant a la frontera com a Ceuta, no sé qui era més salvatge, la veritat.
La meva missió era cobrir pel diari el lamentable episodi de El Perejil, un sainet esperpèntic del govern Aznar que va estar a punt de tirar per la borda anys de bon veinatge amb el Marroc.Vaig trigar uns quants dies en fer la descompresió: La ciutat bullia de militars, la gent anava a missa els diumenges amb "peineta y mantilla", i les banderes espanyoles onejaven a tot arreu igual que els símbols catòlics de regust franquista.
Un empresari sabadellenc em va obrir les portes d'una ciutat artificial, edificada en una punta molt estratègica de la banda africana de l'estret, amb una presència molt important de jueus i hindús dedicats al comerç, i amb l'empremta del colonialisme supurant per totes bandes. Amb una periodista canària i un periodista anglès ens vam patejar la ciutat, vam pujar a les fragates de l'exèrcit espanyol i vam veure l'illot de la discòrdia. En aquell moment hi vivia una cabra, la nacionalitat de la qual no em va quedar mai gaire clara.
Quan l'incident va acabar, els militars i els periodistes es van volatilitzar, però jo em vaig quedar. Sort dels treballadors de l'hotel: el cuiner em regalava pintxos moruns perquè deia que menjava poc, les senyores de la neteja em convidaven a menjar cuscus amb les seves famílies i em buscaven un marit, i el recepcionista em portava d'excursió a la banda marroquina i m'ensenyava els pobles des d'on sortien les pasteres.
Al museu del legionari, presidit per una cabra dissecada, un sargent sense dents i més lleig que un pecat em va ensenyar mig en secret el tresor més preuat del museu: l'última anàlisi de sang que li van fer al Franco abans de morir. Amb el meu amic Mustafà em vaig patejar els barris més marginats dels afores de Ceuta, on els marroquins nacionalitzats espanyols pel govern de González malvivien com a rates. Sense cap possibilitat de tenir feina, es dedicaven al contraban de droga i als robatoris.
Un dia vaig anar sola fins al pas del Tarajal. Milers de marroquins compraven roba i sabates a les naus dels hindús espanyols i després atravessaven el pas fronterer carregats com a mules. La policia espanyola i la marroquina els tractava com a animals. També em vaig acostar a la doble tanca que separa els dos països. Al cap de cinc minuts de passejar-m'hi amunt i avall, va arribar una patrulla de la policia espanyola, em va identificar i em va aconsellar allunyar-me d'allà perquè "els moros són uns salvatges".
Veient el tracte que donaven als pobres marroquins, tant a la frontera com a Ceuta, no sé qui era més salvatge, la veritat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada