Diaris que no volem ni regalats

Rellegeixo amb un cert sentit de l'humor  l'article publicat ahir a El Periódico en què es criticava La Vanguardia per regalar exemplars de la seva edició catalana en mitjans de transport, universitats i altres organismes i institucions públiques. Ho faig amb humor perquè en realitat a l'usuari no li regalen res. Tots aquests exemplars els hem pagat per avançat amb els nostres impostos, ja que una part d'aquests ingressos es converteixen en sucoses i creixents subvencions que el govern català atorga als mitjans de comunicació made in Catalonia (perquè si no la majoria haurien tancat fa temps). I si encara ens posem més estupendos,  fins i tot podríem dir que el lector que cada dia compra el diari és un idiota perquè el paga dos cops.

Però els col·legues d'El Periódico poden respirar tranquils ( tot i que em consta que també estan amenaçats amb nous eros). Ni regalant-ho, la majoria de la gent que agafa el tren es mira el diari (en aquest cas La Vanguardia) com Déu mana i molt menys en català, o bé se'l guarda per llegir-lo més tard a casa. El fullegen ràpid, s'aturen a les pàgines d'esports i de la cartellera, i després el deixen de qualsevol manera al seient del costat. A vegades hi ha gent que se n'asseu a sobre i tot! I a la universitat passa tres quarts del mateix. Les piles de diaris col·locades estratègicament a les portes de les facultats acaben cada nit als contenidors blaus de reciclatge gairebé senceres. No els agafen ni els estudiants de periodisme! Bé, de fet em consta que no saben ni què és un diari...

Reconec que com a professional del gremi, el primer dia que vaig veure que a la Renfe ens regalaven la Vanguardia em vaig escandalitzar. Em va semblar un tracte de favor vergonyant i una competència deslleial respecte a altres diaris amb menys mitjans que gairebé pixen sang per arribar cada dia als seus lectors. També em va semblar una forma poc elegant de fer que tots llegim el mateix i acabem per tenir una idea esbiaixada i parcial de la realitat. (No oblidem les relacions fraternals entre el govern Mas i el grup Godó.)

Tanmateix, totes aquestes preocupacions es van esfumar el dia que vaig conéixer el Paco, un veí de trajecte entre Barcelona i Calafell. El vagó era ple de Vanguardias i, després de parlar del temps i altres tonteries, li vaig preguntar què li semblava que li regalessin aquest diari. No va trigar ni cinc segons a respondre'm: "si el regalen és perquè no deu ser gaire bo". Em va saber greu que digués això perquè és completament injust, però a vegades regalar una cosa li fa perdre tot el seu valor.