Hi ha dies que et desborden. El doctor Bayés parlava ahir a Singulars de la percepció del temps. "Hi ha un temps pel malalt que espera un diagnòstic (llarguíssim) i un temps pel metge que fa bé la seva feina (curtíssim)", deia amb tota la raó. Tots sabem que el temps és subjectiu i ahir m'hauria agradat estirar el dia com un xiclet. Em vaig passar el matí de revisions mèdiques i, en acabat, vaig passar-me per la galeria d'Antoni Tàpies a acomiadar-me d'un gran artista, moltes vegades incomprès per l'stablishment provincià d'aquest país de fireta (recordo el lamentable boicot al mitjó que va dissenyar per a la sala oval del MNAC).
Seguint amb la teoria del doctor Bayés sobre els temps, poc després assistia a una conferència de l'alcalde de Barcelona organitzada a una sala petita del CCCB (que no es va arribar a omplir) pel Col·legi de Periodistes, una entitat que finalment sembla que s'està posant les piles davant el desastrós moment que està passant aquesta professió. Després de superar el xoc provocat pel flashback patit pel retrobament d'antics companys de professió que em van recordar la cara i la creu de fer de periodista, vaig escoltar en Xavier Trias amb la tranquil·litat de no haver de sortir després pitant a escriure un llençol que em faria plegar a mitjanit.
Escoltant-lo vaig descobrir sorpresa que tenim un alcalde prestidigitador, tot i que ell va negar que fos un mag. Si no és així, no entenc com és possible voler fer un munt de projectes governant només amb catorze regidors i amb un sostre comptable de dèficit zero. Avui llegeixo a la premsa les cròniques i també algun comentari mordaç de l'oposició exigint-li "menys paraules i més fets". Doncs ja em direu com. Amb una minoria tan minoritària (encara que els catorze regidors valguin per dos) i amb una oposició repartida entre un partit que juga brut per entrar al govern de la ciutat (seria un suïcidi per a CiU) i un altre que encara es llepa les ferides de la derrota i posa el seu interès electoral per sobre del de la ciutat...
No és cap notícia que l'equip de Trias suarà sang aquesta legislatura per la quantitat de coses que tenen "empantanegades", com bé va reconèixer l'alcalde. Sort en tenen, del seu sentit de l'humor. Em quedo amb una frase que va manllevar del president Pujol per il·lustrar les queixes veïnals. "Jo no protesto perquè la gent vingui a protestar-me perquè si protesten vol dir que mano", va afirmar. No us avorriré amb la conferència, però no puc evitar repetir una de les propostes que m'ha deixat més epatée: L'Ajuntament de Barcelona invertirà 8 milions d'euros per crear 800 llocs de treball.
I com a colofó d'un dia d'emocions intenses, l'entrevista que l'insípid Jaume Barberà li va fer al psicòleg i humanista Ramon Bayés al programa Singulars del canal 33, una entrevista que us convido a recuperar perquè suposa una llumeta més d'esperança entre tanta foscor. El moment sublim va ser el poema final de Nazim Hikmet, poeta turc universal que, malgrat haver mort a l'exili després d'una vida de persecució i repressàlies polítiques, mai va renunciar a l'amor, la vida i l'esperança.
Seguint amb la teoria del doctor Bayés sobre els temps, poc després assistia a una conferència de l'alcalde de Barcelona organitzada a una sala petita del CCCB (que no es va arribar a omplir) pel Col·legi de Periodistes, una entitat que finalment sembla que s'està posant les piles davant el desastrós moment que està passant aquesta professió. Després de superar el xoc provocat pel flashback patit pel retrobament d'antics companys de professió que em van recordar la cara i la creu de fer de periodista, vaig escoltar en Xavier Trias amb la tranquil·litat de no haver de sortir després pitant a escriure un llençol que em faria plegar a mitjanit.
Escoltant-lo vaig descobrir sorpresa que tenim un alcalde prestidigitador, tot i que ell va negar que fos un mag. Si no és així, no entenc com és possible voler fer un munt de projectes governant només amb catorze regidors i amb un sostre comptable de dèficit zero. Avui llegeixo a la premsa les cròniques i també algun comentari mordaç de l'oposició exigint-li "menys paraules i més fets". Doncs ja em direu com. Amb una minoria tan minoritària (encara que els catorze regidors valguin per dos) i amb una oposició repartida entre un partit que juga brut per entrar al govern de la ciutat (seria un suïcidi per a CiU) i un altre que encara es llepa les ferides de la derrota i posa el seu interès electoral per sobre del de la ciutat...
No és cap notícia que l'equip de Trias suarà sang aquesta legislatura per la quantitat de coses que tenen "empantanegades", com bé va reconèixer l'alcalde. Sort en tenen, del seu sentit de l'humor. Em quedo amb una frase que va manllevar del president Pujol per il·lustrar les queixes veïnals. "Jo no protesto perquè la gent vingui a protestar-me perquè si protesten vol dir que mano", va afirmar. No us avorriré amb la conferència, però no puc evitar repetir una de les propostes que m'ha deixat més epatée: L'Ajuntament de Barcelona invertirà 8 milions d'euros per crear 800 llocs de treball.
I com a colofó d'un dia d'emocions intenses, l'entrevista que l'insípid Jaume Barberà li va fer al psicòleg i humanista Ramon Bayés al programa Singulars del canal 33, una entrevista que us convido a recuperar perquè suposa una llumeta més d'esperança entre tanta foscor. El moment sublim va ser el poema final de Nazim Hikmet, poeta turc universal que, malgrat haver mort a l'exili després d'una vida de persecució i repressàlies polítiques, mai va renunciar a l'amor, la vida i l'esperança.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada