Un dels atractius més destacats d'un suggerent viatge a Cambodja és la visita al mausoleu de Tuol Sleng o el Turó dels Arbres Verinosos, un prestigiós col·legi convertit en una presó sinistra pel règim de Pol Pot on es calcula que van anar a parar uns 20.000 cambodjans dels quals només en van sobreviure set. A l'antiga presó, avui reconvertida en un museu de l'horror més, es recullen milers de testimonis de les tortures i l'ull tafaner pot visitar les cel·les on s'amuntegaven les víctimes dels jemers rojos i les sales de tortura on van morir milers d'innocents.
El museu el visiten cada any milers de turistes occidentals. Àvids d'emocions fortes, han posat de moda el dark tourism, una mena de sadoturisme que viatja a llocs associats amb la mort i la tragèdia però despullant-los de tota la seva humanitat. Les propostes són molt diverses gràcies a la perversitat de l'ésser humà al llarg de la història. S'inclouen rutes a castells com Culloden (Escòcia), a escenaris d'atrocitats humanes i genocidis com Auschwitz, Mathaussen, la zona zero de Nova York o la zona zero d'Hiroshima. I pels més agosarats, la cirereta és passejar per Txernòbil o per algun gulag siberià. D'aquí a poc també s'hi inclourà Fukushima, en el catàleg.
Fa dos anys vaig viatjar al Japó i vaig dormir a Hiroshima. La ciutat encara conserva la zona de l'impacte de la bomba atòmica tal com va quedar (però sense els cadàvers desintegrats, ésclar). Ara hi passa un riuet i han fet al voltant un parc. En una punta encara queda dempeus les restes del saló del comerç sobre el qual va explotar la bomba. A l'altra banda s'hi ha construït un immens museu de la pau. Passejar per aquell parc és tan esfereïdor que no hi ha paraules per expressar el que un sent en veure tant horror condensat. Em vaig quedar sense llàgrimes per setmanes.
La mateixa sensació de dolor provocada per una imaginària mà arrencant-me el cor la vaig sentir quan vaig visitar una sinagoga a Praga. Els seus murs eren plens dels noms de totes les víctimes jueves txeques que van morir durant la Segona Guerra Mundial. I la tremolor de les cames en veure al museu de l'Holocaust de Jerusalem una maqueta d'una càmera de gas i un forn crematori només la va superar el terror que em va provocar la frustrada visita que vaig fer a Mathaussen. Dic frustrada perquè la quantitat de dolor, maldat i misèria humana concentrada en les seves parets em va paralitzar i no vaig poder passar de la reixa.
Després dels bombardejos d'Hiroshima i Nagasaki, els americans van silenciar durant molts anys els efectes de les bombes sobre les persones privant la majoria d'elles de tractaments mèdics. Els intents desesperats dels Estats Units per amagar al món la barbaritat d'Hiroshima els va portar a intentar destruir les restes de la zona zero per construir-hi un gran centre comercial. Per sort no ho van fer. I també per sort ens queden els testimonis de tanta ignomínia comesa per l'home en nom de la pàtria, els diners o la religió als llibres de Kenzaburo Oé, de Herta Müller, de Primo Levi, de Vasili Grosmann, de Ryszard Kapuscinski i de molts més.
L'assassinat, aquesta setmana, de tres nens i un professor d'una escola jueva a Tolosa de Llenguadoc és un exemple més de la barbàrie de la qual és capaç l'ésser humà i també ens demostra que cal mantenir els escenaris de l'horror per no oblidar i per no repetir. Des del primer genocidi de l'època moderna -el genocidi turc contra els armenis- fins ara podem visitar milers de llocs on l'home va perdre la seva humanitat i va convertir-se en un monstre. Ara bé, només demano que es faci amb respecte a les víctimes i amb la creença que, malgrat tot, l'home és un ésser excepcional i que, com va dir Dante en sortir de l'infern: ... E quindi uscimmo a riveder le estelle.
El museu el visiten cada any milers de turistes occidentals. Àvids d'emocions fortes, han posat de moda el dark tourism, una mena de sadoturisme que viatja a llocs associats amb la mort i la tragèdia però despullant-los de tota la seva humanitat. Les propostes són molt diverses gràcies a la perversitat de l'ésser humà al llarg de la història. S'inclouen rutes a castells com Culloden (Escòcia), a escenaris d'atrocitats humanes i genocidis com Auschwitz, Mathaussen, la zona zero de Nova York o la zona zero d'Hiroshima. I pels més agosarats, la cirereta és passejar per Txernòbil o per algun gulag siberià. D'aquí a poc també s'hi inclourà Fukushima, en el catàleg.
Fa dos anys vaig viatjar al Japó i vaig dormir a Hiroshima. La ciutat encara conserva la zona de l'impacte de la bomba atòmica tal com va quedar (però sense els cadàvers desintegrats, ésclar). Ara hi passa un riuet i han fet al voltant un parc. En una punta encara queda dempeus les restes del saló del comerç sobre el qual va explotar la bomba. A l'altra banda s'hi ha construït un immens museu de la pau. Passejar per aquell parc és tan esfereïdor que no hi ha paraules per expressar el que un sent en veure tant horror condensat. Em vaig quedar sense llàgrimes per setmanes.
Després dels bombardejos d'Hiroshima i Nagasaki, els americans van silenciar durant molts anys els efectes de les bombes sobre les persones privant la majoria d'elles de tractaments mèdics. Els intents desesperats dels Estats Units per amagar al món la barbaritat d'Hiroshima els va portar a intentar destruir les restes de la zona zero per construir-hi un gran centre comercial. Per sort no ho van fer. I també per sort ens queden els testimonis de tanta ignomínia comesa per l'home en nom de la pàtria, els diners o la religió als llibres de Kenzaburo Oé, de Herta Müller, de Primo Levi, de Vasili Grosmann, de Ryszard Kapuscinski i de molts més.
L'assassinat, aquesta setmana, de tres nens i un professor d'una escola jueva a Tolosa de Llenguadoc és un exemple més de la barbàrie de la qual és capaç l'ésser humà i també ens demostra que cal mantenir els escenaris de l'horror per no oblidar i per no repetir. Des del primer genocidi de l'època moderna -el genocidi turc contra els armenis- fins ara podem visitar milers de llocs on l'home va perdre la seva humanitat i va convertir-se en un monstre. Ara bé, només demano que es faci amb respecte a les víctimes i amb la creença que, malgrat tot, l'home és un ésser excepcional i que, com va dir Dante en sortir de l'infern: ... E quindi uscimmo a riveder le estelle.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada