Exercir de periodista d'informació política amb un cert rigor professional és com intentar caminar sobre arenes movedisses amb un munt de pedres lligades als peus. Si intentar fer-la interessant al lector -sobretot si parlem d'informació diària- requereix un gran esforç de creativitat i enginy poques vegades reconegut per les empreses periodístiques, informar lliurement, sense pressions ni autocensura, és una empresa gairebé titànica.
Al contrari dels països europeus amb una llarga tradició democràtica i de respecte als mitjans de comunicació, en aquest país el sectarisme i les pressions estan a l'ordre del dia, i qualsevol periodista que faci valer la seva independència professional és, d'entrada, sospitós a més de perillós per a les estructures del poder. Si informes d'ERC has de ser, com a mínim, independentista i tenir uns calçotets amb l'estelada. Si ho fas de CiU, se suposa que has de ser nacionalista i aplaudir les denúncies anònimes encara que siguin antidemocràtiques. Si ho fas del PSC, alguna sensibilitat social hauries de tenir encara que només la posis en pràctica el 29 de febrer. I si ho fas d'ICV, d'entrada, per anar bé, hauries de tenir algun avi psuquero reconvertit ara en iaioflauta.
Les trucades al director o, fins i tot, a l'amo del mitjà en qüestió queixant-se de determinades informacions i, en alguns casos, demanant rectificacions o directament el cap del redactor/ora han estat sempre a l'ordre del dia. Encara recordo les visites sovintejades, al principi semiclandestines i després descaradament públiques, del senyor J.Z. a la planta noble del meu diari mesos abans de la seva vergonyosa venda als venedors de butifarres gironins. També recordo que van coincidir casualment amb la reestructuració de la secció de política i la marginació d'alguns excel·lents redactors.
Han passat els anys, però no he pogut obligar les jornades d'adoctrinament a què l'abans esmentat dirigent polític sotmetia als periodistes que seguien el seu partit amagades sota l'eufemisme d'esmorzars de treball. Tampoc he oblidat el dret d'admisió descarat que exercia aquest mateix partit amb els periodistes de la mà censora d'un autoanomenat periodista que ara es vanta de la seva independència professional, però que en l'època Maragall no dubtava a deixar alguns redactors a la porta. I aquests tenien sort perquè a d'altres els preguntava descaradament quan tancaria el seu diari abans de deixar-los tirats al carrer. I qui no ha viatjat mai gratis acompanyant un líder polític determinat?
No he parlat del PP fins ara perquè de tots els partits que vaig seguir com a periodista política, els populars van ser els únics que no van intentar mai pressionar-me ni adoctrinar-me. Suposo que té a veure una mica amb l'època que em va tocar viure i molt amb el fet que al PP li importava un rave el que digués el meu diari sobre ell. També és cert que els de dretes ni necessiten autojustificar-se ni necessiten fer-se amics de redactors pelacanyes. Ells es relacionen directament amb el poder i no necessiten intermediaris. Ells són el poder. Recordo que amb ells vaig dinar als millors restaurants de Barcelona i que els encantaven els gin-tonics a mig matí per fer menys avorrides les sessions al Parlament.
En aquests temps convulsos de canvis, de tancament de mitjans de comunicació, de precarització laboral descarada i de pensament únic, les arenes movedisses per on camina cada dia el periodista intentant fer la seva feina amb dignitat s'han omplert de cocodrils afamats. De seguir així, acabarem formant part de la llarga llista d'espècies en greu perill d'extinció. O extingides definitivament.
Al contrari dels països europeus amb una llarga tradició democràtica i de respecte als mitjans de comunicació, en aquest país el sectarisme i les pressions estan a l'ordre del dia, i qualsevol periodista que faci valer la seva independència professional és, d'entrada, sospitós a més de perillós per a les estructures del poder. Si informes d'ERC has de ser, com a mínim, independentista i tenir uns calçotets amb l'estelada. Si ho fas de CiU, se suposa que has de ser nacionalista i aplaudir les denúncies anònimes encara que siguin antidemocràtiques. Si ho fas del PSC, alguna sensibilitat social hauries de tenir encara que només la posis en pràctica el 29 de febrer. I si ho fas d'ICV, d'entrada, per anar bé, hauries de tenir algun avi psuquero reconvertit ara en iaioflauta.
Les trucades al director o, fins i tot, a l'amo del mitjà en qüestió queixant-se de determinades informacions i, en alguns casos, demanant rectificacions o directament el cap del redactor/ora han estat sempre a l'ordre del dia. Encara recordo les visites sovintejades, al principi semiclandestines i després descaradament públiques, del senyor J.Z. a la planta noble del meu diari mesos abans de la seva vergonyosa venda als venedors de butifarres gironins. També recordo que van coincidir casualment amb la reestructuració de la secció de política i la marginació d'alguns excel·lents redactors.
Han passat els anys, però no he pogut obligar les jornades d'adoctrinament a què l'abans esmentat dirigent polític sotmetia als periodistes que seguien el seu partit amagades sota l'eufemisme d'esmorzars de treball. Tampoc he oblidat el dret d'admisió descarat que exercia aquest mateix partit amb els periodistes de la mà censora d'un autoanomenat periodista que ara es vanta de la seva independència professional, però que en l'època Maragall no dubtava a deixar alguns redactors a la porta. I aquests tenien sort perquè a d'altres els preguntava descaradament quan tancaria el seu diari abans de deixar-los tirats al carrer. I qui no ha viatjat mai gratis acompanyant un líder polític determinat?
No he parlat del PP fins ara perquè de tots els partits que vaig seguir com a periodista política, els populars van ser els únics que no van intentar mai pressionar-me ni adoctrinar-me. Suposo que té a veure una mica amb l'època que em va tocar viure i molt amb el fet que al PP li importava un rave el que digués el meu diari sobre ell. També és cert que els de dretes ni necessiten autojustificar-se ni necessiten fer-se amics de redactors pelacanyes. Ells es relacionen directament amb el poder i no necessiten intermediaris. Ells són el poder. Recordo que amb ells vaig dinar als millors restaurants de Barcelona i que els encantaven els gin-tonics a mig matí per fer menys avorrides les sessions al Parlament.
En aquests temps convulsos de canvis, de tancament de mitjans de comunicació, de precarització laboral descarada i de pensament únic, les arenes movedisses per on camina cada dia el periodista intentant fer la seva feina amb dignitat s'han omplert de cocodrils afamats. De seguir així, acabarem formant part de la llarga llista d'espècies en greu perill d'extinció. O extingides definitivament.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada