El diumenge és l'únic de la setmana que la gent es mostra tal com és. La resta de la setmana, encotillats en els nostres papers de pares responsables, treballadors obedients i ciutadans respectuosos amb la llei i l'ordre, no tenim temps per ser nosaltres mateixos. Possiblement, sigui per aquesta raó que alguns es deprimeixen quan arriba el diumenge: alliberats de tots els papers de l'auca imposats per una societat que censura el dolce far niente, s'enfronten al desafiament d'omplir vint-i-quatre hores seguides amb activitats diverses per dissimular la buidor de la seva vida.
Sorprenentment, aquest no és el cas dels veïns de la meva mançana, cosa que demostra la bona salut mental d'una part dels habitants de la dreta de l'Eixample. Cada diumenge de bon matí, la meva veïna anglesa s'instal·la a la terrassa i es connecta amb la seva família londinenca per Skype. Les converses duren una hora aprox i ressonen per tots els racons. Gràcies a ella he millorat el meu listening i estic al dia dels problemes de salut del Rex (el gos de la mare) i de l'enveja que senten que a Barcelona no hi plogui ni una gota i a 11 de març es pugui passejar pel carrer amb sandals i t-shirt.
Dos edificis més enllà, al sobreàtic, una colla de magribins s'han instal·lat en un pis on les finestres no tanquen i les persianes s'estan desintegrant. Tanmateix, no defalleixen. De bon matí que ja fan xivarri: els nens cridant i els homes de la família pintant al ritme dels comentaris sobre l'Alcorà que fa un iman enllaunat. Ho sé perquè de tant en tant sento Al·là uakbar i, perquè si no els ha quedat clar el que ha dit la primera vegada, tornen a posar el cassette les vegades que calgui fins a l'hora de dinar.
Després tenim un clàssic: el veí de davant que deu tenir la mare momificada a la banyera. No obre mai les finestres, ni renta roba, ni neteja. Només surt de tant en tant al balcó a tafanejar les calces de la veïna amb l'uniforme oficial. Sempre porta el mateix banyador fins a sobre del genoll. A l'estiu surt amb samarreta imperio mentre que a l'hivern vesteix mitjons llargs i dessuadora fúcsia.
Però ahir, per a gaudi del meu estudi antropològic sobre el comportament humà dels meus veïns, vaig descobrir un nou personatge que supera tota la resta: la vella dels prismàtics (però sense el glamour de la Finestra Indiscreta). Resulta que a la meva finca hi han aterrat unes quantes parelles jovenetes i el diumenge és el dia que dediquen a fer activitats físiques. Alguns les fan sense cortines per a gaudi de la iaia en qüestió. Asseguda i mig amagada, no parava de mirar en la mateixa direcció amb uns grans prismàtics negres. Fins i tot, en un moment en què els gemecs de la parella se sentien en estèreo, la velleta va cridar el seu home per compartir el moment. Haig de dir que em va sorprendre el poc interès demostrat pel seu partner...
L'espionatge descarat es va acabar quan vaig començar a fer-li fotos. La iaia no va entendre que la llum que l'enlluernava era el flaix de la meva càmera fins que el seu marit no la va alertar que l'havien enxampat in fraganti. Perquè després diguin dels homes.
Sorprenentment, aquest no és el cas dels veïns de la meva mançana, cosa que demostra la bona salut mental d'una part dels habitants de la dreta de l'Eixample. Cada diumenge de bon matí, la meva veïna anglesa s'instal·la a la terrassa i es connecta amb la seva família londinenca per Skype. Les converses duren una hora aprox i ressonen per tots els racons. Gràcies a ella he millorat el meu listening i estic al dia dels problemes de salut del Rex (el gos de la mare) i de l'enveja que senten que a Barcelona no hi plogui ni una gota i a 11 de març es pugui passejar pel carrer amb sandals i t-shirt.
Dos edificis més enllà, al sobreàtic, una colla de magribins s'han instal·lat en un pis on les finestres no tanquen i les persianes s'estan desintegrant. Tanmateix, no defalleixen. De bon matí que ja fan xivarri: els nens cridant i els homes de la família pintant al ritme dels comentaris sobre l'Alcorà que fa un iman enllaunat. Ho sé perquè de tant en tant sento Al·là uakbar i, perquè si no els ha quedat clar el que ha dit la primera vegada, tornen a posar el cassette les vegades que calgui fins a l'hora de dinar.
Després tenim un clàssic: el veí de davant que deu tenir la mare momificada a la banyera. No obre mai les finestres, ni renta roba, ni neteja. Només surt de tant en tant al balcó a tafanejar les calces de la veïna amb l'uniforme oficial. Sempre porta el mateix banyador fins a sobre del genoll. A l'estiu surt amb samarreta imperio mentre que a l'hivern vesteix mitjons llargs i dessuadora fúcsia.
Però ahir, per a gaudi del meu estudi antropològic sobre el comportament humà dels meus veïns, vaig descobrir un nou personatge que supera tota la resta: la vella dels prismàtics (però sense el glamour de la Finestra Indiscreta). Resulta que a la meva finca hi han aterrat unes quantes parelles jovenetes i el diumenge és el dia que dediquen a fer activitats físiques. Alguns les fan sense cortines per a gaudi de la iaia en qüestió. Asseguda i mig amagada, no parava de mirar en la mateixa direcció amb uns grans prismàtics negres. Fins i tot, en un moment en què els gemecs de la parella se sentien en estèreo, la velleta va cridar el seu home per compartir el moment. Haig de dir que em va sorprendre el poc interès demostrat pel seu partner...
L'espionatge descarat es va acabar quan vaig començar a fer-li fotos. La iaia no va entendre que la llum que l'enlluernava era el flaix de la meva càmera fins que el seu marit no la va alertar que l'havien enxampat in fraganti. Perquè després diguin dels homes.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada