Avui he decidit celebrar el dia de la dona treballadora (sic) anant al mercat de Santa Caterina a comprar una carretada de peix per fer una bona fideuà. Vaig sempre a la mateixa parada: em coneixen de fa temps, saben els meus gustos i sempre m'arreglen una mica el preu final. També hi vaig perquè la mestressa sempre rondina, a vegades fins i tot m'esbronca perquè me'n porto poc, de peix, i això sempre em fa riure.
La mestressa estava avui especialment aguda amb els seus renecs. Aquest cop, però, l'objecte dels seus comentaris no era ni jo ni la meva compra (avui prou generosa per omplir-me de floretes). Era el seu marit. Treballar al mercat és dur i ella porta tota la vida fent-ho. Es lleva cada dia a les quatre de la matinada per obrir el xiringuito a les vuit amb tot el gènere preparat per vendre. "És el que té la mala sort d'haver-se casat amb un peixater", remuga després de recordar que també ha criat dos fills i ara s'encarrega dels néts a banda de la casa. Tanmateix, avui, tot i tenir una mà embenada, anar coixa perquè s'ha fet mal a una cama i tenir problemes d'esquena, ha obert com cada dia i no ha perdut el sentit de l'humor fins que el seu marit ha fet el comentari típic de l'home casat que no valora el que té: "Sempre s'està queixant".
Encara es discutien quan m'he acomiadat. A la sortida m'he trobat la Marta, una amiga de fa molts anys que viu a la Ribera en un quart pis sense ascensor que van comprar fa uns anys perquè el seu marit volia viure a la vora de sa mare, vídua. Hi anava tirant del carro de comprar amb una mà i del cotxet del Max amb l'altra. (De fet, no és la primera vegada que ho veig, això). Quan m'ha vist ha començat a cagar-se en tot: en el nen perquè estava malalt i no ha anat a la guarderia, en el seu cap perquè no la deixava agafar-se festa per cuidar la criatura, i en el marit, per desentendre's absolutament de tot dient que estava molt enfeinat i per encolomar-li també la cura de la seva mare, que s'ha trencat una cama i no pot viure sola. "Cada cinc minuts em truca al mòbil preguntant quan trigaré a tornar", m'explica mentre el mòbil no para de sonar.
Avui, Dia de la dona treballadora, no hi ha res a celebrar i, sincerament, es poden ficar la punyetera celebració on els hi càpiga. Ens van assegurar que tenir una feina pròpia ens faria lliures i independents, però la realitat és que ara treballem doble jornada, com a mínim. Seguim treient les notes més altes en les carreres universitàries, però les tècniques continuen en mans dels homes i les feines millor pagades també. Som les primeres en un ERO, ens rebutgen en les noves feines bé per l'edat (sense valorar l'experiència), bé per tenir càrregues familiars i els nostres jefes gairebé sempre són homes.
La llista de greuges comparatius és infinita perquè de res serveix que nosaltres ens hi esforcem cada dia si la societat no canvia. Celebrem, doncs, estimats i estimades, el Dia de la Dona Estafada.
La mestressa estava avui especialment aguda amb els seus renecs. Aquest cop, però, l'objecte dels seus comentaris no era ni jo ni la meva compra (avui prou generosa per omplir-me de floretes). Era el seu marit. Treballar al mercat és dur i ella porta tota la vida fent-ho. Es lleva cada dia a les quatre de la matinada per obrir el xiringuito a les vuit amb tot el gènere preparat per vendre. "És el que té la mala sort d'haver-se casat amb un peixater", remuga després de recordar que també ha criat dos fills i ara s'encarrega dels néts a banda de la casa. Tanmateix, avui, tot i tenir una mà embenada, anar coixa perquè s'ha fet mal a una cama i tenir problemes d'esquena, ha obert com cada dia i no ha perdut el sentit de l'humor fins que el seu marit ha fet el comentari típic de l'home casat que no valora el que té: "Sempre s'està queixant".
Encara es discutien quan m'he acomiadat. A la sortida m'he trobat la Marta, una amiga de fa molts anys que viu a la Ribera en un quart pis sense ascensor que van comprar fa uns anys perquè el seu marit volia viure a la vora de sa mare, vídua. Hi anava tirant del carro de comprar amb una mà i del cotxet del Max amb l'altra. (De fet, no és la primera vegada que ho veig, això). Quan m'ha vist ha començat a cagar-se en tot: en el nen perquè estava malalt i no ha anat a la guarderia, en el seu cap perquè no la deixava agafar-se festa per cuidar la criatura, i en el marit, per desentendre's absolutament de tot dient que estava molt enfeinat i per encolomar-li també la cura de la seva mare, que s'ha trencat una cama i no pot viure sola. "Cada cinc minuts em truca al mòbil preguntant quan trigaré a tornar", m'explica mentre el mòbil no para de sonar.
Avui, Dia de la dona treballadora, no hi ha res a celebrar i, sincerament, es poden ficar la punyetera celebració on els hi càpiga. Ens van assegurar que tenir una feina pròpia ens faria lliures i independents, però la realitat és que ara treballem doble jornada, com a mínim. Seguim treient les notes més altes en les carreres universitàries, però les tècniques continuen en mans dels homes i les feines millor pagades també. Som les primeres en un ERO, ens rebutgen en les noves feines bé per l'edat (sense valorar l'experiència), bé per tenir càrregues familiars i els nostres jefes gairebé sempre són homes.
La llista de greuges comparatius és infinita perquè de res serveix que nosaltres ens hi esforcem cada dia si la societat no canvia. Celebrem, doncs, estimats i estimades, el Dia de la Dona Estafada.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada