Encara recordo la imatge de la meva mare arribant de comprar carregada com una bèstia amb un carretó ple fins a dalt de tot de menjar. Absolutament rebentada s'estirava al sofà durant els cinc minuts que tenia lliures abans de començar a preparar el dinar. Segurament, cada setmana devia fer com a mínim cinc quilòmetres pel barri buscant la qualitat i també els preus més assequibles a la nostra justa economia. Recordo que em treia de polleguera que m'enviés a comprar el pa al forn que quedava més lluny de casa quan resulta que en teníem un a tocar del portal, o que em fes anar al supermercat que quedava a sis mançanes de casa a comprar un simple fregall. Sempre pensava que m'ho feia per putejar...
Això em va marcar tant que quan vaig marxar de casa dels pares em vaig fer una promesa: mai seria tan esclava de la casa com ho havia estat ma mare. El fregall el compraria al primer lloc que trobés encara que fos trenta cèntims més car perquè per a mi el més important no eren els diners, sinó el meu temps. De fet, durant molts anys, he fet tota la compra de la setmana al mateix lloc sense mirar preus per pura comoditat i rapidesa. A més, hi podia anar amb cotxe, el pàrquing em sortia de franc i sempre comprava més del compte.
Escric aquestes línies perquè l'estudi sobre els nous hàbits del consumidor que ha presentat recentment Esade m'hi ha fet pensar molt. Segons aquest informe, la societat del consum inconscient i irresponsable està desapareixent, cosa que, a banda de qüestionar la base del capitalisme, situa en greu perill d'extinció les grans superfícies comercials que van envaïr Barcelona ara fa uns anys i van acabar per destruir quasi tot el comerç de proximitat dels barris. Ara estan pràcticament buides tota la setmana, tret dels dissabtes.
Lamentablement, aquests canvis no són fruit de la nostra maduresa com a consumidors, sinó de la crisi. Per ironies del destí, ara faig com ma mare: em patejo el barri buscant els preus més assequibles, tot i que jo el patejo en bicicleta. Al Mercadona i al Dia compro els productes de neteja, als xinos compro la fruita i a la Sirena els congelats. De l'època de les vaques grasses només conservo la tradició d'anar al mercat de Santa Caterina a comprar peix, però cada vegada en compro menys. Fa mesos que no em compro ni roba ni sabates (ni tan sols a les rebaixes), ni llibres ni música (els trec de la biblioteca), i pràcticament no utilizo el cotxe. Ara estalviar un euro s'ha convertit en una qüestió de pura supervivència.
Això em va marcar tant que quan vaig marxar de casa dels pares em vaig fer una promesa: mai seria tan esclava de la casa com ho havia estat ma mare. El fregall el compraria al primer lloc que trobés encara que fos trenta cèntims més car perquè per a mi el més important no eren els diners, sinó el meu temps. De fet, durant molts anys, he fet tota la compra de la setmana al mateix lloc sense mirar preus per pura comoditat i rapidesa. A més, hi podia anar amb cotxe, el pàrquing em sortia de franc i sempre comprava més del compte.
Escric aquestes línies perquè l'estudi sobre els nous hàbits del consumidor que ha presentat recentment Esade m'hi ha fet pensar molt. Segons aquest informe, la societat del consum inconscient i irresponsable està desapareixent, cosa que, a banda de qüestionar la base del capitalisme, situa en greu perill d'extinció les grans superfícies comercials que van envaïr Barcelona ara fa uns anys i van acabar per destruir quasi tot el comerç de proximitat dels barris. Ara estan pràcticament buides tota la setmana, tret dels dissabtes.
Lamentablement, aquests canvis no són fruit de la nostra maduresa com a consumidors, sinó de la crisi. Per ironies del destí, ara faig com ma mare: em patejo el barri buscant els preus més assequibles, tot i que jo el patejo en bicicleta. Al Mercadona i al Dia compro els productes de neteja, als xinos compro la fruita i a la Sirena els congelats. De l'època de les vaques grasses només conservo la tradició d'anar al mercat de Santa Caterina a comprar peix, però cada vegada en compro menys. Fa mesos que no em compro ni roba ni sabates (ni tan sols a les rebaixes), ni llibres ni música (els trec de la biblioteca), i pràcticament no utilizo el cotxe. Ara estalviar un euro s'ha convertit en una qüestió de pura supervivència.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada