Si algú m'hagués preguntat fa uns anys si podia imaginar-me els mitjans de comunicació actuant com a corretja de transmissió del discurs autoritari m'hauria posat a riure. Per a una romàntica com jo, que amb 14 anys ja volia ser periodista, la premsa sempre havia estat la garant de la llibertat d'expressió i de la resta de llibertats que conformen una societat democràtica.Tanmateix, a mida que avancen els tics repressors del sistema, també avança la meva percepció que el periodisme ha deixat d'exercir el paper de veu crítica contra l'abús de poder per esdevenir un altaveu més al servei del sistema. I no és només per allò de "no mossegaràs la mà que et dóna de menjar" en forma d'escandaloses subvencions públiques...
Lamentablement, no sóc l`única que ha arribat a aquesta conclusió. També ho diu la catedràtica de dret penal per la Universitat Autònoma de Barcelona Mercedes García Arán i ho certifica un treball elaborat per la facultat de dret de la UAB. Precisament, la resposta autoritària al conflicte social era el tema de la conferència que García Arán va fer ahir a Comissions Obreres. Per a ella, la relació entre mitjans i pèrdua de drets està molt clara. "Quan un tema se situa a l'agenda mediàtica, passa a l'agenda pública i d'aquí a l'agenda política", va remarcar.
Tenim exemples a dojo d'aquesta connivència: el suposat augment de la inseguretat a Barcelona ens porta a exigir un policia a cada cantonada, el cas Marta del Castillo ens fa reclamar la cadena perpètua, l'augment dels robatoris ens porta a sospitar dels immigrants i a aplaudir les redades indiscriminades, les imatges de contenidors cremats després d'una protesta per les retallades etiqueta els indignats com a violents...
A vegades inconscientement, a vegades conscientment, els mitjans de comunicació s'han convertit aquests últims anys en veritables col·laboradors de la deriva autoritària dels nostres governs, uns governs que no han dubtat a sacrificar la llibertat dels ciutadans per la seguretat, a convertir l'altre en un enemic i a desprestigiar els grans drets universals com la llibertat o la igualtat. "Els drets han esdevingut un obstacle per garantir la seguretat", va afirmar García Arán i va posar com a exemple la recuperació que s'ha fet a Alemanya amb un gran éxit de les teories d'un jurista que va redactar les lleis del Tercer Reich. "Tenim el dret penal dels ciutadans com Deú mana (aris) i el dret penal de l'enemic (jueus)".
Tanmateix, al cap i la fi, l'augment dels instruments de repressió de l'Estat és directament proporcional a la seva impotència per resoldre els problemes de la societat i l'allau de reformes del Codi Penal, amb una mitjana de dues per any des del 1995, n'és l'exemple més clar. La involució cap a posicionaments feixistes traspua en cada decisió: en les detencions preventives, en la criminalització de la pobresa, en la violència desproporcioada amb què actuen els agents antidisturbis, en el foment de la cultura de la delació...Per cert, en aquest últims cas les denúncies no són anònimes. Qui denuncia és citat a declarar com a testimoni en el judici.
Una vegada que s'han perdut els drets fonamentals, és molt difícil tornar a recuperar-los. I qui pensi que amb ell això no va, li recomano que rellegeixi els poetes Bertold Brecht o Blas de Otero.
Lamentablement, no sóc l`única que ha arribat a aquesta conclusió. També ho diu la catedràtica de dret penal per la Universitat Autònoma de Barcelona Mercedes García Arán i ho certifica un treball elaborat per la facultat de dret de la UAB. Precisament, la resposta autoritària al conflicte social era el tema de la conferència que García Arán va fer ahir a Comissions Obreres. Per a ella, la relació entre mitjans i pèrdua de drets està molt clara. "Quan un tema se situa a l'agenda mediàtica, passa a l'agenda pública i d'aquí a l'agenda política", va remarcar.
Tenim exemples a dojo d'aquesta connivència: el suposat augment de la inseguretat a Barcelona ens porta a exigir un policia a cada cantonada, el cas Marta del Castillo ens fa reclamar la cadena perpètua, l'augment dels robatoris ens porta a sospitar dels immigrants i a aplaudir les redades indiscriminades, les imatges de contenidors cremats després d'una protesta per les retallades etiqueta els indignats com a violents...
A vegades inconscientement, a vegades conscientment, els mitjans de comunicació s'han convertit aquests últims anys en veritables col·laboradors de la deriva autoritària dels nostres governs, uns governs que no han dubtat a sacrificar la llibertat dels ciutadans per la seguretat, a convertir l'altre en un enemic i a desprestigiar els grans drets universals com la llibertat o la igualtat. "Els drets han esdevingut un obstacle per garantir la seguretat", va afirmar García Arán i va posar com a exemple la recuperació que s'ha fet a Alemanya amb un gran éxit de les teories d'un jurista que va redactar les lleis del Tercer Reich. "Tenim el dret penal dels ciutadans com Deú mana (aris) i el dret penal de l'enemic (jueus)".
Tanmateix, al cap i la fi, l'augment dels instruments de repressió de l'Estat és directament proporcional a la seva impotència per resoldre els problemes de la societat i l'allau de reformes del Codi Penal, amb una mitjana de dues per any des del 1995, n'és l'exemple més clar. La involució cap a posicionaments feixistes traspua en cada decisió: en les detencions preventives, en la criminalització de la pobresa, en la violència desproporcioada amb què actuen els agents antidisturbis, en el foment de la cultura de la delació...Per cert, en aquest últims cas les denúncies no són anònimes. Qui denuncia és citat a declarar com a testimoni en el judici.
Una vegada que s'han perdut els drets fonamentals, és molt difícil tornar a recuperar-los. I qui pensi que amb ell això no va, li recomano que rellegeixi els poetes Bertold Brecht o Blas de Otero.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada