Veig bastant sorpresa que els nostàlgics dels grans fastos estan rememorant aquests dies els vint anys de la celebració dels Jocs Olímpics a Barcelona i, fins i tot, hi ha qui ha proposat posar el nom de Pasqual Maragall a l'aeroport de Barcelona-El Prat. Dispenseu-me si discrepo i m'acullo a la tradició dels aeroports italians per proposar que la infraestructura no porti el nom de cap polític per no ferir sensibilitats, sinó el d'un representant de la nostra cultura. Els italians tenen Marco Polo i Leonardo de Vincci, per exemple. Nosaltres també tenim uns quants on triar: Salvador Dalí, Pau Casals, Antoni Gaudí, Josep Pla, Joan Oliver, Mercè Rodoreda, Lluís Llach, Miquel Martí i Pol, Joan Brossa...Fins i tot, en una mostra de generositat i admiració sense precedents, hi podem afegir eminències d'altres contrades pròximes i estimades: Joan Miró, Baltasar Porcel, Carme Riera, Ovidi Montllor, Raimon...
I pel que fa als Jocs, jo també els recordo perquè hi vaig treballar per a la Ràdio Televisió Olímpica amb un uniforme d'un espantós color carabassa i un barret de palla, tot dissenyat per Antoni Miró, que al segon dia ja es va desintegrar. Hi vaig treballar uns mesos. Primer, la meva feina era coordinar l'elaboració del calendari de competicions i, després, atendre els mitjans de comunicació internacionals durant la celebració de les Olimpiades. Recordo que els més esbojarrats eren els escocesos. Cada nit organitzaven festes on mamaven com a bojos i l'endemà no apareixien per la feina fins a les tantes amb una ressaca increïble. El meu amic David, un distingit director d'una escola privada que s'havia agafat una excedència per treballar amb el COI, guardava a la seva guixeta una bossa d'esports tamany elefant plena d'ampolles d'alcohol que renovava cada poc temps i molts dies me'l trobava sobant al terra, amagat sota la meva taula.
En el meu grup hi treballava una neboda de Maragall amb la qual no vaig congeniar mai perquè em va fer la vida impossible. Cada cop que li parlava en català em responia que li parlés en castellà perquè deia que no m'entenia. Després, a mida que el seu oncle va anar pujant de categoria i veia que les seves possibilitats de ser enxufada en un bon lloc augmentaven (com així va ser en aquest país de gran tradició nepotista), va acabar per parlar català fins i tot amb mi, que la vaig haver de suportar de nou quan em va tocar fer seguiment del PSC.
Els intercanvis culturals i sexuals entre les diferents nacionalitats eren ben corrents i enriquidors, i una forma ben curiosa de lligar era intercanviar els pins del Coby. Més d'una vegada m'havia trobat alguna parella als lavabos i als despatxos més amagats posant en pràctica les diferents modalitats esportives i també recordo el cas d'un capitost de TVE que ens van encolomar i que la seva única feina era empaitar les nenes maques, fins que alguna es va queixar i el van haver d'arraconar. La meva frustració més gran va ser demanar-li un autògraf a Ramon Trecet (jo era seguidora del seu programa de ràdio Diálogos 3) vestida de carabassa i que ell es pensés que el que jo volia era lligar-me'l.
Tot i que jo tenia contracte fins a finals d'agost, l'endemà d'acabar-se els Jocs em van finiquitar. Recordo que vaig arribar al meu lloc de feina a la tarda (jo feia aquest torn) i ja no tenia ni ordinador, ni taula, ni cadira, ni res. Vaig voltar desorientada pel pavelló que teníem a la Fira de Montjuïc fins que vaig trobar una companya que em va ensenyar un magatzem ple fins al sostre de paquets de folis i d'articles de promoció dels jocs que estava sent víctima del pillatge. La gent va endur-se les teles, els ordinadors, els videos, els telèfons, les cadires dels despatxos...no van deixar ni tan sols els cendrers. La meva amiga va pispar una làmpada de peu alògena que va embolicar amb la seva jaqueta taronja i que va passar tranquil·lament pel control de la policia que hi havia a l'entrada. A mi, una mica més i m'agafen cagarrines per haver pispat un paquet de folis Galgo, un rellotge de cuina i unes samarretes que encara conservo.
I pel que fa als Jocs, jo també els recordo perquè hi vaig treballar per a la Ràdio Televisió Olímpica amb un uniforme d'un espantós color carabassa i un barret de palla, tot dissenyat per Antoni Miró, que al segon dia ja es va desintegrar. Hi vaig treballar uns mesos. Primer, la meva feina era coordinar l'elaboració del calendari de competicions i, després, atendre els mitjans de comunicació internacionals durant la celebració de les Olimpiades. Recordo que els més esbojarrats eren els escocesos. Cada nit organitzaven festes on mamaven com a bojos i l'endemà no apareixien per la feina fins a les tantes amb una ressaca increïble. El meu amic David, un distingit director d'una escola privada que s'havia agafat una excedència per treballar amb el COI, guardava a la seva guixeta una bossa d'esports tamany elefant plena d'ampolles d'alcohol que renovava cada poc temps i molts dies me'l trobava sobant al terra, amagat sota la meva taula.
En el meu grup hi treballava una neboda de Maragall amb la qual no vaig congeniar mai perquè em va fer la vida impossible. Cada cop que li parlava en català em responia que li parlés en castellà perquè deia que no m'entenia. Després, a mida que el seu oncle va anar pujant de categoria i veia que les seves possibilitats de ser enxufada en un bon lloc augmentaven (com així va ser en aquest país de gran tradició nepotista), va acabar per parlar català fins i tot amb mi, que la vaig haver de suportar de nou quan em va tocar fer seguiment del PSC.
Els intercanvis culturals i sexuals entre les diferents nacionalitats eren ben corrents i enriquidors, i una forma ben curiosa de lligar era intercanviar els pins del Coby. Més d'una vegada m'havia trobat alguna parella als lavabos i als despatxos més amagats posant en pràctica les diferents modalitats esportives i també recordo el cas d'un capitost de TVE que ens van encolomar i que la seva única feina era empaitar les nenes maques, fins que alguna es va queixar i el van haver d'arraconar. La meva frustració més gran va ser demanar-li un autògraf a Ramon Trecet (jo era seguidora del seu programa de ràdio Diálogos 3) vestida de carabassa i que ell es pensés que el que jo volia era lligar-me'l.
Tot i que jo tenia contracte fins a finals d'agost, l'endemà d'acabar-se els Jocs em van finiquitar. Recordo que vaig arribar al meu lloc de feina a la tarda (jo feia aquest torn) i ja no tenia ni ordinador, ni taula, ni cadira, ni res. Vaig voltar desorientada pel pavelló que teníem a la Fira de Montjuïc fins que vaig trobar una companya que em va ensenyar un magatzem ple fins al sostre de paquets de folis i d'articles de promoció dels jocs que estava sent víctima del pillatge. La gent va endur-se les teles, els ordinadors, els videos, els telèfons, les cadires dels despatxos...no van deixar ni tan sols els cendrers. La meva amiga va pispar una làmpada de peu alògena que va embolicar amb la seva jaqueta taronja i que va passar tranquil·lament pel control de la policia que hi havia a l'entrada. A mi, una mica més i m'agafen cagarrines per haver pispat un paquet de folis Galgo, un rellotge de cuina i unes samarretes que encara conservo.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada