Expliquen els veïns d'Hondarribia que, si els Déus et són propicis i el dia clar, des de dalt del Jaizkibel podràs veure les portes del cel. Jo només he vist un paisatge impresionant de verdor i de penyasegats trencant la blavor del Cantàbric per una banda, i un Bidasoa grisenc i olíos llepant l'estació de tren d'Hendaia i l'illa dels Faisans, tots dos escenaris de funest record, per l'altra.
Euskadi és, sense cap dubte, el país dels prodigis. Sinó, com s'explica que la mestressa del batzoki em servís el cafè amb llet amb la plasta del tint i els papers de les metxes al cap? O que Cristobal Balenciaga dissenyés uns vestits amb unes cinturetes impossibles d'encabir les orondes i tonelítiques dones basques? O que siguin capaços de coexistir en quasi perfecta harmonia la naftalina dels collarets de perles i la missa de diumenge amb l'olor de suat de les samarretes de Kortatu i les pancartes recordant els presos? O que a les set del matí els parroquians del bar es prenguin un bon got de txacolí per fer baixar l'entrepà de truita de txistorra? O que Iron Maider compagini la competició olímpica amb la fabricació de formatges? O que pocs quilòmetres separin la cultura ancestral de les valls, dedicades a l'agricultura i la ramaderia, de la industrialització més agressiva de la costa?
Segurament és gràcies al concert econòmic, que tan intel·ligentment van negociar els bascos durant la Transició a diferència de la poca vista dels catalans, que a Euskadi es viu més d'esquenes a Espanya i més de cara a França i als vents de modernitat que bufen d'Europa. A diferència de Catalunya, on dia sí dia també despotriquem contra Madrid per després demanar perdó, a Basquilàndia l'esquizofrènia que suposa ser un país sense estat es porta amb més dignitat i sentit de l'humor, sobretot després de la desaparació de l'activitat armada d'ETA.
Tanmateix, la crisi econòmica també està deixant empremta encara que fora del país se'n parli poc i l'evasió de diners -a Euskadi n'hi ha molts- cap a l'estranger ha augmentat molt. El consum de les famílies ha baixat fins a límits mai coneguts abans. "La gent surt de passeig, pren un pintxo i una canya i se'n torna a casa per no gastar", explicava la mestressa d'un bar d'Orio, on els assadors de besuc a 90 euros no arriben ni a la meitat de taules plenes i han hagut de diversificar l'oferta amb sardines, molt més barates.
Els ingressos que genera el turisme, sobretot peninsular, també han baixat respecte a altres anys. La temporada aguanta gràcies a l'allau de turisme francès, que busca destins més barats perquè també ha perdut poder adquisitiu, i a la visita de milers de catalans, tot i que la majoria n'ha escurçat la durada. "El 90% dels que passen per aquí i van cap al nord són catalans i el 90% dels que baixen cap al sud són bascos", em comentava la dependenta d'una àrea de servei de l'autopista.
Potser per qüestions culturals, la gent que no troba feina a ciutat està tornant als caserios i recuperant els conreus i la producció artesana. Els dimecres és dia de mercat a Hondarribia. Cada setmana la gent dels caserios del voltant baixa a ciutat a vendre les seves verdures i hortalisses, i cada cop hi ha més gent jove que opta per la pagesia. "Sóc arquitecta i em vaig quedar sense feina fa un any. Vaig tornar a casa dels pares i ara planto verdures ecològiques i em recorro tota Guipúscoa venent-les", m'explicava una de les venedores mentre em cobrava uns tomàquets que m'han provocat llàgrimes d'emoció en menjar-me'ls.
Tot i que la llarga ombra d'ETA s'ha difuminat, la política segueix sent tema de controvèrsia i més des de l'arribada de Bildu a les institucions basques. Tothom augura que els socialistes patiran un càstig sense precedents a les pròximes eleccions pel seu pacte pervers amb el diable popular més que per les seves polítiques socials, que de moment no han patit cap retallada a diferència de Catalunya. "Patxi López va pactar amb el PP no per interessos de país, sinó per interessos propis perquè busca promocionar-se al PSOE", opinava la propietària d'un restaurant vegetarià d'Hondarribia, un rara avis enmig d'un mar de carnívors de txuletons.
Euskadi és, sense cap dubte, el país dels prodigis. Sinó, com s'explica que la mestressa del batzoki em servís el cafè amb llet amb la plasta del tint i els papers de les metxes al cap? O que Cristobal Balenciaga dissenyés uns vestits amb unes cinturetes impossibles d'encabir les orondes i tonelítiques dones basques? O que siguin capaços de coexistir en quasi perfecta harmonia la naftalina dels collarets de perles i la missa de diumenge amb l'olor de suat de les samarretes de Kortatu i les pancartes recordant els presos? O que a les set del matí els parroquians del bar es prenguin un bon got de txacolí per fer baixar l'entrepà de truita de txistorra? O que Iron Maider compagini la competició olímpica amb la fabricació de formatges? O que pocs quilòmetres separin la cultura ancestral de les valls, dedicades a l'agricultura i la ramaderia, de la industrialització més agressiva de la costa?
Segurament és gràcies al concert econòmic, que tan intel·ligentment van negociar els bascos durant la Transició a diferència de la poca vista dels catalans, que a Euskadi es viu més d'esquenes a Espanya i més de cara a França i als vents de modernitat que bufen d'Europa. A diferència de Catalunya, on dia sí dia també despotriquem contra Madrid per després demanar perdó, a Basquilàndia l'esquizofrènia que suposa ser un país sense estat es porta amb més dignitat i sentit de l'humor, sobretot després de la desaparació de l'activitat armada d'ETA.
Tanmateix, la crisi econòmica també està deixant empremta encara que fora del país se'n parli poc i l'evasió de diners -a Euskadi n'hi ha molts- cap a l'estranger ha augmentat molt. El consum de les famílies ha baixat fins a límits mai coneguts abans. "La gent surt de passeig, pren un pintxo i una canya i se'n torna a casa per no gastar", explicava la mestressa d'un bar d'Orio, on els assadors de besuc a 90 euros no arriben ni a la meitat de taules plenes i han hagut de diversificar l'oferta amb sardines, molt més barates.
Els ingressos que genera el turisme, sobretot peninsular, també han baixat respecte a altres anys. La temporada aguanta gràcies a l'allau de turisme francès, que busca destins més barats perquè també ha perdut poder adquisitiu, i a la visita de milers de catalans, tot i que la majoria n'ha escurçat la durada. "El 90% dels que passen per aquí i van cap al nord són catalans i el 90% dels que baixen cap al sud són bascos", em comentava la dependenta d'una àrea de servei de l'autopista.
Potser per qüestions culturals, la gent que no troba feina a ciutat està tornant als caserios i recuperant els conreus i la producció artesana. Els dimecres és dia de mercat a Hondarribia. Cada setmana la gent dels caserios del voltant baixa a ciutat a vendre les seves verdures i hortalisses, i cada cop hi ha més gent jove que opta per la pagesia. "Sóc arquitecta i em vaig quedar sense feina fa un any. Vaig tornar a casa dels pares i ara planto verdures ecològiques i em recorro tota Guipúscoa venent-les", m'explicava una de les venedores mentre em cobrava uns tomàquets que m'han provocat llàgrimes d'emoció en menjar-me'ls.
Tot i que la llarga ombra d'ETA s'ha difuminat, la política segueix sent tema de controvèrsia i més des de l'arribada de Bildu a les institucions basques. Tothom augura que els socialistes patiran un càstig sense precedents a les pròximes eleccions pel seu pacte pervers amb el diable popular més que per les seves polítiques socials, que de moment no han patit cap retallada a diferència de Catalunya. "Patxi López va pactar amb el PP no per interessos de país, sinó per interessos propis perquè busca promocionar-se al PSOE", opinava la propietària d'un restaurant vegetarià d'Hondarribia, un rara avis enmig d'un mar de carnívors de txuletons.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada