L'endemà del sorprenent anunci de la dimissió d'Esperanza Aguirre de tots els seus càrrecs polítics i institucions actuals, els mitjans no deixen de fer sang sobre el polèmic personatge. Els qui em coneixen saben que ni tinc rampells borreguils de seguir a un líder messiànic ni sóc amant dels excessos polítics propis del depotisme il·lustrat actual. Tanmateix, sense arribar al patetisme de la plorera en directe de la seva companya de govern, jo vull dir ben alt que trobaré a faltar la senyora Aguirre.
Penso, primer de tot, en les circumstàncies personals que l'han portada a renunciar a la seva vida política després d'anys d'ordeno y mando a Madrid. Les persones ambicioses com ella no renuncien al poder i al terror que el seu exercici comporta en determinats àmbits a no ser que hi hagi una raó molt justificada que et superi. I jo penso en el tumor de pit que li van extirpar fa un any i en la silenciosa feina destructiva del càncer que fa que en el moment més inesperat de la teva vida, en el més feliç també, la seva esgarrapada mortal se t'emporti d'una revolada. De ser-ne aquesta la raó, li desitjo molta sort i molt coratge.
Després hi ha els moments impagables que avui s'encarreguen de recollir els mitjans i que demostren la dignitat amb què la presidentísima ha afrontat les situacions més ridícules . Recordo com si fos ahir la roda de premsa que va oferir amb vestit de flors, sabates de talons i mitjons blancs per explicar la seva esperpèntica fugida de l'hotel de Delhi atacat per integristes musulmans. O el surrealista accident d'helicòpter que va patir quan acompanyava Mariano Rajoy i del qual se'n va sortir sense tan sols despentinar-se a diferència de l'ara president espanyol, que semblava que s'hagués cagat als pantalons.
I que me'n dieu de la seva incontinència verbal? L'última, condemnant a mort als arquitectes, va ser simplement la verbalització en veu alta d'un pensament que a mi moltes vegades m`ha passat pel cap quan veig segons quins edificis. Possiblement jo no els hauria condemnat a mort, però si que hauria demanat la cadena perpètua revisable de Ruíz Gallardón. I parlant d'aquest llop amb pell d'ovella...quantes vegades es deu haver cagat en Esperanza Aguirre per insultar-lo aprofitant que el micro era obert posant així veu als milers de madrilenys que estaven fins el monyo de les obres?
Ara que Esperanza ha plegat, tots els damnificats s'afanyen a fer llenya de l'arbre caigut. A diferència d'ells, jo la defenso perquè era transparent i desacomplexada, cosa bastant infreqüent en aquesta dreta espanyola que ha mamat el franquisme i el falangisme, i que ara intenta dissimular-ho amb una fina capa de pintura democràtica. Ella sempre ha anat de cara, exposant obertament els principis falangistes i ultralliberals que són els que realment manen al PP. Mai no ha enganyat ningú ni tampoc li ha costat gaire demanar disculpes públicament quan se li ha anat l'olla amb un comentari destroyer.
L'únic consol que tinc de la seva marxa de la política activa és que el seu relleu és pràcticament calcat a ella, però en home. Tanmateix, dubto que el seu hereu tingui el seu peculiar encant corrossiu. El temps ho dirà.
Penso, primer de tot, en les circumstàncies personals que l'han portada a renunciar a la seva vida política després d'anys d'ordeno y mando a Madrid. Les persones ambicioses com ella no renuncien al poder i al terror que el seu exercici comporta en determinats àmbits a no ser que hi hagi una raó molt justificada que et superi. I jo penso en el tumor de pit que li van extirpar fa un any i en la silenciosa feina destructiva del càncer que fa que en el moment més inesperat de la teva vida, en el més feliç també, la seva esgarrapada mortal se t'emporti d'una revolada. De ser-ne aquesta la raó, li desitjo molta sort i molt coratge.
Després hi ha els moments impagables que avui s'encarreguen de recollir els mitjans i que demostren la dignitat amb què la presidentísima ha afrontat les situacions més ridícules . Recordo com si fos ahir la roda de premsa que va oferir amb vestit de flors, sabates de talons i mitjons blancs per explicar la seva esperpèntica fugida de l'hotel de Delhi atacat per integristes musulmans. O el surrealista accident d'helicòpter que va patir quan acompanyava Mariano Rajoy i del qual se'n va sortir sense tan sols despentinar-se a diferència de l'ara president espanyol, que semblava que s'hagués cagat als pantalons.
I que me'n dieu de la seva incontinència verbal? L'última, condemnant a mort als arquitectes, va ser simplement la verbalització en veu alta d'un pensament que a mi moltes vegades m`ha passat pel cap quan veig segons quins edificis. Possiblement jo no els hauria condemnat a mort, però si que hauria demanat la cadena perpètua revisable de Ruíz Gallardón. I parlant d'aquest llop amb pell d'ovella...quantes vegades es deu haver cagat en Esperanza Aguirre per insultar-lo aprofitant que el micro era obert posant així veu als milers de madrilenys que estaven fins el monyo de les obres?
Ara que Esperanza ha plegat, tots els damnificats s'afanyen a fer llenya de l'arbre caigut. A diferència d'ells, jo la defenso perquè era transparent i desacomplexada, cosa bastant infreqüent en aquesta dreta espanyola que ha mamat el franquisme i el falangisme, i que ara intenta dissimular-ho amb una fina capa de pintura democràtica. Ella sempre ha anat de cara, exposant obertament els principis falangistes i ultralliberals que són els que realment manen al PP. Mai no ha enganyat ningú ni tampoc li ha costat gaire demanar disculpes públicament quan se li ha anat l'olla amb un comentari destroyer.
L'únic consol que tinc de la seva marxa de la política activa és que el seu relleu és pràcticament calcat a ella, però en home. Tanmateix, dubto que el seu hereu tingui el seu peculiar encant corrossiu. El temps ho dirà.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada