En aquests temps tan difícils que ens ha tocat viure sempre tinc un pensament per als meus avis. Homes i dones educats en els valors republicans de la llibertat, la justícia i la igualtat, van patir la destrucció de tot el seu món, primer amb una guerra civil i després amb quaranta anys de dictadura, però mai es van rendir. Gràcies a les seves històries, sé que la meva àvia Inés va haver de tirar endavant sola els seus fills rentant roba de soldats a la riera que baixava pel carrer Navas de Tolosa mentre el meu avi estava condemnat a mort, i que la meva àvia Fidela va buidar els armaris de les seves quatre filles perquè es vestissin de civil les milicianes que fugien de l'exèrcit moro. Al meu avi Júlio l'obligaven a vendre la collita als falangistes, que mai pagaven; i al meu avi Saturnino el tancaven a la fàbrica cada cop que Franco visitava Barcelona.
La meva particular caixa dels records es va tornar a obrir ahir durant la conferència que l'escriptora andalusa Almudena Grandes va fer a Comissions Obreres sobre la memòria i la desmemòria. L'allau de públic va desbordar les previsions inicials i va obligar els organitzadors a traslladar l'acte a la sala d'actes gran, a la planta baixa. Pràcticament es va omplir de gom a gom. Entre els assistents, no només gent gran. També molta gent jove. I la majoria, incondicionals dels seus llibres.
Grandes va anar desgranant el fil argumental de la seva obra, sobretot la més recent, la que té a veure amb la recuperació de la memòria de la important resistència antifranquista, oblidada per la història oficial. Va qualificar els pactes de la Moncloa com "els pactes de l'amnèsia col·lectiva" i va denunciar que per culpa d'aquests acords la democràcia espanyola arrossega una "debilitat congènita" que ara podem veure en les declaracions esperpèntiques del govern popular i d'alguns polítics d'altres colors, o també en els posicionaments de sectors de l'Església i de l'Exèrcit. "Amb el pacte de silenci de la Transició hem perdut moltes coses i la memòria de la resistència l'hem perduda pràcticament tota", va afegir.
Tanmateix, jo prefereixo parlar de les sensacions que em van provocar escoltar-la dir que "els nostres avis van superar una crisi molt pitjor que la nostra i ho van fer sense deixar mai de lluitar". I aleshores se'm va dibuixar un gran somriure perquè vaig pensar que tots els milers i milers de persones que es manifesten contra les retallades socials, que encerclen el Congrés demanant democràcia i justícia, que s'enfronten a la policia per evitar el desnonament d'una família o que es manifesten un 11-S a Barcelona reclamant l'autodeterminació, honoren la memòria de tots aquells resistents antifranquistes que la política i la història oficial s'han encarregat de fer desaparèixer. Benvinguda la nova resistència antifranquista.
La meva particular caixa dels records es va tornar a obrir ahir durant la conferència que l'escriptora andalusa Almudena Grandes va fer a Comissions Obreres sobre la memòria i la desmemòria. L'allau de públic va desbordar les previsions inicials i va obligar els organitzadors a traslladar l'acte a la sala d'actes gran, a la planta baixa. Pràcticament es va omplir de gom a gom. Entre els assistents, no només gent gran. També molta gent jove. I la majoria, incondicionals dels seus llibres.
Grandes va anar desgranant el fil argumental de la seva obra, sobretot la més recent, la que té a veure amb la recuperació de la memòria de la important resistència antifranquista, oblidada per la història oficial. Va qualificar els pactes de la Moncloa com "els pactes de l'amnèsia col·lectiva" i va denunciar que per culpa d'aquests acords la democràcia espanyola arrossega una "debilitat congènita" que ara podem veure en les declaracions esperpèntiques del govern popular i d'alguns polítics d'altres colors, o també en els posicionaments de sectors de l'Església i de l'Exèrcit. "Amb el pacte de silenci de la Transició hem perdut moltes coses i la memòria de la resistència l'hem perduda pràcticament tota", va afegir.
Tanmateix, jo prefereixo parlar de les sensacions que em van provocar escoltar-la dir que "els nostres avis van superar una crisi molt pitjor que la nostra i ho van fer sense deixar mai de lluitar". I aleshores se'm va dibuixar un gran somriure perquè vaig pensar que tots els milers i milers de persones que es manifesten contra les retallades socials, que encerclen el Congrés demanant democràcia i justícia, que s'enfronten a la policia per evitar el desnonament d'una família o que es manifesten un 11-S a Barcelona reclamant l'autodeterminació, honoren la memòria de tots aquells resistents antifranquistes que la política i la història oficial s'han encarregat de fer desaparèixer. Benvinguda la nova resistència antifranquista.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada