divendres, 12 d’octubre del 2012

Menys premsa, menys democràcia

El tancament i la sagnia d'acomiadaments en els mitjans de comunicació barcelonins, provocada per la mala gestió i la incapacitat de les empreses d’adaptar-se a les noves necessitats d’un mercat en crisi, no s’atura. Malgrat ser un element bàsic de les societats democràtiques, la precarització laboral del sector periodístic es tradueix en un creixent desprestigi social de la professió. Fortament subvencionats per compensar la falta de publicitat, els continguts han perdut qualitat i independència, i la informació local pràcticament ha desaparegut de les seves pàgines.

Per al prestigiós periodista nord-americà Gay Talese, un bon professional ha d'estar sempre “en la primera línia dels esdeveniments per buscar la veritat” i, en el cas de Barcelona, la primera línia són els barris. Tanmateix, la crisi sense precedents que està vivint aquests últims anys la premsa generalista barcelonina ha buidat les redaccions de professionals amb experiència i ha reduït a la mínima expressió l'espai dedicat a la informació local. “Les redaccions, en general, estan cansades, molt més mal pagades que fa uns anys i desmotivades”, afirma el professor associat de Comunicació a la UPF i analista de mitjans, David Caminada. I és que l’amenaça de tancament plana sobre les redaccions com mai abans ho havia fet.

Les rutines professionals dels periodistes han canviat molt en molt poc temps, sobretot per la irrupció de les edicions on-line, que ofereixen una informació instantània però molt més superficial. Segons Caminada, “els periodistes estan, ara, majoritàriament a la redacció, reelaborant i reescrivint teletips. Per què enviar un periodista a cobrir un ple de l’Ajuntament si qualsevol assistent pot compartir qualsevol material de text o audiovisual a través de Twitter o Facebook?. La informació local se’n ressent perquè les noves rutines de les redaccions amb menys personal i molt més jove no la poden assimilar amb tanta facilitat”.

Enmig de l’allau d’informació que està provocant la situació econòmica, les notícies més pròximes es consideren poc rellevants i són les primeres a sacrificar-se'n malgrat ser les que tenen un impacte més directe sobre les persones. Es prioritzen les notícies més mediàtiques en nom d’un suposat interès general perquè no hi ha prou mans a la redacció. Segons Caminada, a diferència del que passava a la Transició i als primers anys de la democràcia, on el sentit reivindicatiu era molt important, “el periodisme és ara, sobretot, espectacle. I les històries locals que no tinguin entre els seus atributs aquest entreteniment ja no susciten tant d’interès”.

Tot i que tothom té clar que una cosa és el periodista i una altra els interessos del mitjà on treballa, una de les principals queixes de les entitats socials i les associacions de veïns és la preferència per la informació oficial, molt més fàcil d’obtenir. “Tots els departaments i organitzacions tenen serveis de premsa, cosa que facilita molt la feina i estalvia temps al periodista”, recorda David Caminada. Tanmateix, aquest estalvi de temps va en detriment de la independència del mitjà i de la qualitat de la informació. A més, les milionàries subvencions públiques que rep la premsa per compensar la pèrdua d’ingressos pel daltabaix de la publicitat no es donen perquè sí: els mitjans de comunicació continuen tenint una certa influència i són una bona eina per manipular l’opinió pública. “La línia editorial varia en funció de qui governa a l’Ajuntament”, afirma Genís Pasqual, dirigent veïnal de Sant Andreu.

En paral•lel a aquest fet, cada vegada és més difícil aconseguir que els periodistes assisteixin a les rodes de premsa o als actes reivindicatius que s'organitzen als barris. Segons Pasqual, “abans hi havia una relació més estreta amb el periodista perquè feia temps que estava assignat al districte i coneixia de primera mà tots els problemes. Ara,  ve el periodista que està lliure, si és que ve algú”. Si hi ha molta sort potser apareixerà un breu. “Els temes no sempre surten publicats i, si surten, ho fan amb un format molt breu”, remarca l’expresident de la FAVB i dirigent veïnal del Poblenou, Manel Andreu.

L’escassa presència de la premsa a les audiències publiques i als plenaris dels districtes n’és un exemple. Com també juga en contra dels barris el desconeixement de la història per part de les noves fornades de periodistes, acabats de llicenciar i més barats, que estan substituint els col•legues amb més experiència acomiadats per reduir despeses. La periodista Maria Favà lamenta la poca documentació de la informació publicada. “La informació de la ciutat que surt a la premsa està molt poc documentada i és molt poc crítica”, remarca i posa com a exemple el tancament, a finals del mes de maig passat, de la Flor de Maig del Poblenou. “Era una cooperativa centenària que va tancar després de la guerra i el 1977 es va reobrir com a Centre Cívic. Va ser el primer centre cívic de la Transició i la nineta dels ulls de Socias Humbert. Doncs ningú sap ja qui va ser Socias i aquesta desmemòria ha jugat a favor del Districte, que ha pogut tapiar l’edifici sense gaire escàndol”, assegura.

Des de les entitats veïnals es rebutja de pla que la falta d’informació publicada als diaris tingui a veure amb una suposada desmobilització als barris. Segons Andreu, “hi ha tantes convocatòries i actes organitzats que tenim problemes per arribar a tot arreu”. I és que, desgraciadament, a les reivindicacions tradicionals ara s’afegeixen altres protestes que tenen directament a veure amb la crisi econòmica: desnonaments, participacions preferents, copagament i euro per recepta, retirada de prestacions, retallades a l’educació i la sanitat... “Hi ha molts fronts oberts”, rebla Genís Pasqual.

La precarització està tenint greus conseqüències sobre la qualitat dels continguts periodístics i, si l'oferta de continguts de qualitat decau, també decau el nombre de lectors que deixen de comprar diaris: l'exemple més clar és que la majoria de quioscos de premsa de Barcelona han tancat. A més, la pèrdua de la credibilitat dels mitjans d'informació tradicionals davant de la societat també és innegable i ara cada vegada més gent busca informació alternativa en la xarxa social. El periodista ha deixat de ser a ulls de molts lectors el defensor de l'interès públic per convertir-se en un mer altaveu del poder, una simple corretja de transmissió de missatges institucionals. Davant d’aquest panorama tan desolador, potser l’únic refugi per a la informació local crítica i alternativa siguin les revistes de barri.

Article publicat a la revista Carrer




Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada