Recordo que era el meu últim dia de feina al diari Avui. Després de divuit mesos d'incertesa i amenaces, finalment l'expedient de regulació d'ocupació era una realitat i el nus a l'estòmac també. A mitja tarda de diumenge, a mida que anàvem tancant les pàgines del diari, s'anava caldejant l'ambient a la redacció. De cop i volta, enmig del silenci sepulcral només trencat pel so dels teclats treient fum, el David Castillo -excel.lent periodista però lamentable cantant- va començar a cantar en veu alta. Va triar Insurrección, d'El Último de la Fila. Al cap de ben poc, tota la redacció cantàvem a ple pulmó i coronàvem amb grans aplaudiments, crits i alguna llagrimeta els últims acords.
Des d'aleshores, aquesta cançó per a mi té una càrrega sentimental especial. Per a mi simbolitza el diari que em vaig estimar i que em va veure crèixer durant disset anys com a persona i patir com a professional del periodisme. Simbolitza el final d'una etapa molt important de la meva vida plena de projectes i d'il·lusions, i l'inici d'una altra de reconstrucció professional i personal plena de reptes també. Simbolitza els amics que vaig fer i també els cretins i idiotes que vaig haver de suportar. El record és entranyable i no crec que el temps el pugui esborrar mai.
Escric aquestes línies a propòsit de la notícia sobre els acomiadaments de 129 periodistes del diari El Pais i, sobretot, del sistema utilitzat per fer-ho. Han rebut un email a mitja tarda de dissabte dient que estan afectats per l'ERO. La notícia ha estat gentilesa del comitè d'empresa perquè la direcció del diari es guardava la notícia per al dilluns, quan tornessin a la feina. A mig matí la trucadeta de Recursos Humans i l'anunci: recull les teves coses perquè estàs acomiadat. Pràctiques de gansterisme empresarial, diria jo, però no les primeres ni les úniques en el nostre sector.
La forma de posar punt i final a les coses importants de la nostra vida és bàsica per poder gestionar amb éxit el dol i superar-lo. Aquests pobres companys de professió acomiadats plegaran traumatizats, conscients que difícilment tornaran a exercir de periodistes, però sobretot marcats per l'amarga experiència que suposa que la teva empresa no hagi tingut en compte ni la teva feina d'anys, ni els teus sacrificis, ni el teu sentit de la responsabilitat cap a la feina ben feta, contrastada i veraç.
En el meu cas em va acomiadar una empresa nova que va comprar l'Avui per desmuntar-lo. Als editors d'El Punt no els importava un rave la meva vàlua com a periodista: ells volien només la capçalera i rebre la subvenció corresponent. Per sort, el tret els va sortir malament i me n'alegro. Tanmateix, els disculpo perquè ni jo sabia qui eren ells, ni ells sabien qui era jo. En el cas d'El Pais és diferent perquè fa pudor a socarrim i vendetta, i això encara fa més dura la marxa.
El tsunami en el sector periodístic fa tres anys que dura i no s'atura i la professió hem reaccionat tard i lent. Ningú a El Pais es podia imaginar que ells també acabarien rebent. Sempre hi ha hagut classes en la nostra professió: estaven els mitjans estrella -amb millors sous i més prestigi social- i la resta de mortals. Doncs bé, l'onada destructora ha arribat a un tòtem del periodisme símbol de la suposada democràcia espanyola. I em temo molt que no serà l'últim gegant que acabarà trontollant, companys d'El Periódico i La Vanguardia.
Me siento hoy como un halcón llamado a las filas de la insurreción. Més que mai.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada