Últimament no hi ha dia que no se'ns indigesti l'esmorzar després de llegir els diaris. A les presumptes trames de corrupció política, s'afegeix ara l'últim capítol d'aquest país esperpèntic -digueu-li Espanya o Catalunya- amb el cas de presumpte espionatge polític. Uns asseguren que és la revolta de la tan denostada premsa contra el poder que la tracta de fer callar i uns altres veuen una conxorxa orquestrada per les clavegueres de l'Estat per dinamitar el cada cop més afeblit dret a decidir. Francament, estic tan superada pels esdeveniments que el meu sentit de l'humor no sap per on començar a disparar els seus dards vitriòlics.
De totes formes, jo vull escriure avui sobre periodistes i subvencions. Des de fa uns mesos, l'aparició de telepredicadors del discurs únic oficialista en diferents cadenes, públiques i privades, ha experimentat un augment preocupant. Fa uns dies, e-noticies publicava un curiós informe realitzat per un estudiant de comunicació sobre la quantitat de vegades que apareixien els mateixos telepredicadors, mal anomenats periodistes, en diferents programes impartint la mateixa doctrina. El treball esmentava el cas d'alguns periodistes que sortien fins a cinc cops per setmana i que l'únic mèrit professional que tenen és haver medrat a l'ombra del poder.
El periodisme és una arma de dues cares. En societats amb una democràcia consolidada i amb uns mitjans de comunicació forts i lliures de subvencions, el periodisme és un contrapoder respectat i efectiu: denuncia els abusos de poder i és un dels pilars fonamentals de la llibertat com l'entenem a occident. Lamentablement, en altres casos com el nostre, on la democràcia és una pel·lícula de ciència ficció, la premsa esdevé la principal corretja de transmisió de les idees del poder degut a la forta dependència que els mitjans tenen de les subvencions públiques per subsistir.
Una altra versió d'aquest model de control i manipulació de l'opinió pública són els periodistes reconvertits en telepredicadors que dia rera dia aprofiten les seves aparicions en tertúlies televisives per impartir la doctrina de qui els paga les factures. Sortosament, no sóc l'única que ho veu. Ahir, a la tertúlia de 8tv, vaig tenir una mena d'epifania en veure un dels habituals tertulians del senyor Cuní denunciar el pensament únic que s'ha imposat a Catalunya. Qui ho deia no era ni periodista ni d'esquerres, i més aviat ho deia perquè ell se sent espanyol i del PP. Tant se val.
El que més em va sorprendre, però, no va ser la valentia d'aquest telepredicador denunciant aquestes pràctiques, sinó el tall que li va clavar el moderador, segurament incòmode amb el comentari. Això de mossegar la ma que et dóna de menjar només ho fan els gossos que han perdut l'oremus. I després de llegir que Presidència ha subvencionat amb més de 280.000 euros la televisió del grup Godó encara em quadra més la reacció del senyor que-guapo-que-sóc. El periodisme ha de ser independent, sinó és una altra cosa.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada