dilluns, 11 de febrer de 2013

Un país de 'Rinconetes' i 'Cortadillos'

Fa dies que em rutlla pel cap una indignació creixent que emcalia expulsar amb les paraules, però fins avui no m'ha vingut la inspiració per fer-ho. Com a  Benedetto, la llum de l'esperit sant m'ha il·luminat per escriure i denunciar, un cop més, les pràctiques d'abús de poder d'una part de la nostra classe política, que actua amb total impunitat oblidant que són servidors públics i no que el públic està al seu servei. El Papa, a diferència dels polítics catalans i espanyols, ha portat a terme un gran acte d'humilitat que l'honora decidint renunciar al seu feixuc càrrec perquè el pobre amb prou feines es deu aguantar els pets (amb perdó).

Tanmateix, i a diferència de Ratzinger Z, que curiosament ha aprofitat les festes paganes del Carnaval per deixar anar la perla, els nostres polítics de tots colors imputats o a punt de ser-ho es mantenen als respectius despatxos, arrapats a les poltrones com les lapes que de petita trobava a les roques de la platja de Tamarit on anava a pescar amb el meu pare. Tot això, molt abans que els pijos descobrissin la caleta amagada entre els pinars i que fos l'escenari del casament del noi aquest que s'ha fet d'or donant patades a una pilota en calça curta.

La meva indignació com a ciutadana ha anat en augment no només per la falta d'humilitat i l'excès de prepotència dels polítics que es neguen a dimitir, ni que sigui temporalment, a l'espera del judici, sinó per la perversitat del llenguatge que han fet servir aquesta última setmana alguns dels nostres governants per justificar allò que és injustificable. De cop i volta, consellers, portaveus i diputats de tots els colors han esdevingut per obra i gràcia de l'esperit sant també especialistes en juridisprudència. Tots s'han apressat a fer pedagogia a la ciutadania ignorant sobre què és ser imputat  i la tremenda injustícia que suposa que un càrrec públic que porta vint anys ocupant el mateix despatx envoltat de família i amics hagi de dimitir per haver estat  imputat en un presumpte cas de corrupció

Ara, el debat surrealista no és si un polític imputat hauria de dimitir fins a la sentència per una qüestió de transparència democràtica. Tampoc l'és la mania constant que tenen alguns d'embolcallar-se en la bandera, o en la pàtria o en una conspiració jueu-massònica per continuar asseguts a la poltrona. Sorprenentment, el debat ha assolit ja uns nivells propis del marxisme (dels germans Marx, no confoneu) més absurd: El polític imputat ha de continuar al seu càrrec fins que hi hagi sentència ferma, perquè igual resulta que és innocent o que el cas s'arxiva perquè ha prescrit o perquè no hi ha suficients proves o perquè les proves no són vàlides o perquè els testimonis s'han fet enrera...Però què passa si resulta que és culpable?

A Alemanya, Hamburguer Merkel ha perdut la seva ministra d'educació per un presumpte cas de plagi de la seva tesi doctoral feta fa trenta anys. I no és l'unica que ha dimitit per una nimietat com a aquesta al cor de l'Europa civilitzada. L'acusada ha dimitit del càrrec per poder-se defensar de l'acusació, que ella diu que és falsa, per no perjudicar les institucions alemanyes. El dia que va dimitir ho va deixar clar: "Primer és el país, després el partit i després la persona". Quantes lliçons de democràcia ens calen aquí per deixar de ser un país de Rinconetes i Cortadillos?

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada