Quan arriba la primavera comença el meu particular festival d'al·lèrgies. A l'habitual reacció que arrossego des de fa anys i que em dura els 365 dies: la dels polítics, sobretot aquells que detenten un càrrec de gran responsabilitat inversament proporcional a la seva intel·ligència bordeline, s'afegeix ara la del pol·len de les múltiples plantes i arbres que m'envolten, amb estornuts imparables i mucoses irritades. Fins aquí, cap novetat. La notícia és que ara també sóc al·lèrgica als pintaungles. La reacció comença tan bon punt s'aixuga l'esmalt: una picor insuportable al voltant de la ungla que m'obliga a rascar-me fins a encetar-me la pell.
Com que sóc tafanera per deformació professional, no m'he conformat amb deixar de pintar-me les ungles dels peus i he decidit buscar informació sobre la composició dels pintaungles i, sincerament, posa els pèls de punta. El costum de pintar-se les ungles ve de molt lluny. Els egipcis -homes i dones- se les pintaven amb henna, els romans amb altres tints vegetals i els xinesos amb pols d'or. Fins aquí tot ben natural i ostentós. La novetat va ser que a principis del segle passat algú se li va ocòrrer inventar la laca d'ungles basant-se en les fòrmules de la pintura dels cotxes per poder-la produir en cadena a preus baixos.
El pintaungles s'ha de poder estendre fàcilment, no gotejar, assecar-se ràpid i ser resistent a l'aigua i al sabó. Per això, cal un disolvent perquè s'estengui correctament, una substància anomenada toluè perquè s'evapori ràpid i un munt de resines i polímers de noms estranys com els ftalats perquè es formi una pel·licula uniforme i resistent. Tot és artificial i en alguns casos són substàncies tòxiques: els ftalats produeixen al·lèrgies a la pell i problemes respiratoris, el toluè és molt irritant i pot produir vòmits i el formaldehí destrossa la cutícula de la ungla i la torna groga. I després cal afegir el potent disolvent per retirar l'esmalt: l'acetona és el més comú i resseca l'ungla i la pell del contorn.
El meu dermatòleg m'ha aconsellat no pintar-se les ungles a no ser que ho faci amb pintaungles naturals. Lamentablement, tant al mercat català com l'espanyol, els esmalts sense tòxics pràcticament no existeixen i els haig de comprar per Internet (Sante, Benecos, NailGirls, OPI). Per a qui no té problemes amb la toxicitat dels seus components, una recomenació: les ungles s'han de deixar de tant en tant sens pintar per recuperar-se de l'agressió.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada