Microcosmos de traïcions i misèries

Aquesta setmana han passat dos fets que m'han colpit profundament: la tràgica mort del fotoperiodista Paco  Elvira i l'acomiadament dels corresponsals de comarques que Catalunya Ràdio explotava des de feia anys cobrant a tant la peça. Som un país petit i en el gremi del periodisme ens coneixem pràcticament tots, però això no em farà callar unes quantes veritats. La primera d'elles és que les redaccions dels mitjans són un autèntic microcosmos de traïcions i misèries. Algú em va dir un dia que simplement eren un reflex del món, però jo crec que en les redaccions hi ha un percentatge anormalment elevat de misèria humana i de mala bava entre els periodistes. O igual és que ho porta la nostra professió, no ho sé.

En el cas de Paco Elvira, després d'anys de treballar en mitjans amb una reconeguda trajectòria professional, la seva empresa no va dubtar a acomiadar-lo malgrat ser conscient que a partir de determinades edats -i molt més en la nostra professió- és molt difícil per no dir impossible trobar una altra feina en condicions dignes. Paco Elvira no va parar mai de treballar: impartia classes, preparava llibres, organitzava cursos de fotografia...Tot mal pagat i en condicions d'explotació laboral vergonyoses. Es va estimbar al fons d'un barranc al Garraf mentre feia fotos el cap de setmana passat. Probablement, si els exterminadors no l'haguessin acomiadat, avui el Paco seria viu perquè no hauria tingut la necessitat imperiosa de reinventar-se com a fotògraf per portar un sou a casa. Curiosament, alguns d'aquests capataços estaven dijous passat en el seu funeral amb cara de compungits i glossant la figura del finat. La hipocresia es cotitza barata.

L'altre exemple de misèria humana i traïció és el cas de l'acomiadament dels corresponsals freelance de Catalunya Ràdio. Encara que suposin entre tots una despesa mínima, a l'empresa no li ha tremolat la mà i els ha acomiadat perquè no els ha de pagar ni un duro en indemnitzacions. Oficialment, deixaran de fer cròniques del territori a partir del dia 1 de maig, tot i que alguns ja han deixat de treballar abans o han vist reduïdes les seves col·laboracions a la mínima expressió, i seran substituïts per periodistes de la redacció central que no tenen ni idea del que passa a comarques. La majoria dels acomiadats no tindrà ni dret a l'atur després de més de dotze anys treballant per a aquesta emisora pública.

El sistema d'acomiadament ha estat molt cruel: els han comunicat el cessament de l'activitat laboral via email. La forma de fer-ho no és gaire original, però diu molt poc del cap d'informatius, Francesc Cano, que és qui ha firmat el missatge. No seré jo qui qüestioni la professionalitat d'aquest periodista però si que em permeto qüestionar-lo com a ésser humà. Un cap d'informatius ha de posar-se al costat del seu equip i defensar, sobretot, els que estan en la posició més feble perquè són els que acostumen a treballar més. Lluny de negar-se a firmar res i no tenir sobre la seva consciència el pes d'aquesta injustícia, l'ha firmada. I no satisfets amb l'eliminació dels seus freelance comarcals, Catalunya Ràdio s'ha apressat a enviar cartes als ajuntaments anunciant una reestructuració del seu personal per cobrir el territori.

Suposo que el cap d'informatius de Catalunya Ràdio dormirà tranquil cada nit. Com suposo que també ho deuen fer els que em van obligar a plegar de l'AVUI, els que em van fer mobbing durant mesos quan vaig treballar a la secció de política sense que la direcció del meu diari mogués un dit, o els col·legues de professió que sabent que no tinc feina estable em racanegen vint euros per una col·laboració o m'intenten enredar perquè publiqui gratis a canvi del prestigi que dóna que aparegui el meu nom a la seva publicació. Només desitjo que qui parla de karma i de reencarnació tingui raó. Que es reencarnessin tots en rates de claveguera o, millor encara, en puces de rata de claveguera seria un càstig just. Jo, de moment, he començat per boicotejar el senyor Cano i cada vegada que el sento a la ràdio, canvio d'emissora.