El peix congelat amaga el drama d'un poble

Patxi Uriz

Encara refent-me de les emocions del llarg i intens concert per la llibertat de dissabte passat, avui constato de nou l'absurditat que és pretendre que comprem el diari de diumenge per després comprovar que els mateixos continguts del dominical d'El Pais estan penjats a la web de forma gratuïta. Així és com pretenen les empreses periodístiques sortir de la crisi?

Tanmateix, el motiu de l'entrada excepcional d'avui no és el cabreig per haver-me gastat 2,50 euros en el diari, sinó haver constatat de nou la tremenda responsabilitat que els europeus tenim en les desgràcies de l'Àfrica subsahariana. Si cada vegada que agafo el mòbil per consultar el twitter la meva mala consciència em recorda que aquest sinistre aparell s'ha construït amb minerals que esquilmen les selves centreafricanes i provoquen la mort de milers de congolesos, avui només m'ha faltat conèixer l'Adèle perquè se m'indigesti el peix del dinar.

L'Adèle és una bella noia senegalesa de vint anys, acabada d'aterrar a Barcelona sense papers seguint el rastre deixat per molts joves del seu país que han acabat a l'assentament il·legal del Poblenou subsistint a base de recollir ferralla. La història d'Adèle no és original però és igual d'aterridora: del Senegal fins a les costes del Marroc pagant màfies i arriscant la vida al desert per arribar fins al mur que separa el continent africà subdesenvolupat de la frontera de Ceuta, municipi de l'Europa opulenta. Allà s'hi poden estar mesos fugint de la policia marroquina i vivint com a animals fins que es moren de gana i fred o aconsegueixen fer un forat al filferro, saltar una tanca de cinc metres i escapolir-se de la Policia Nacional.

Cada dia, a les fronteres de Ceuta i Melilla, s'hi donen cita desenes de ciutadans subsaharians amb l'objectiu d'arribar a Europa al preu que sigui. No saben nedar i no tenen ni idea com saltar la tanca, però això no els importa. La desesperança que deixen enrere és encara pitjor. Sorprenentment, la premsa espanyola no es fa gaire ressò d'aquest drama humanitari al seu pati del darrere, encara que cada dos per tres algú perdi la vida. És cert que la invasió de pasteres ha baixat respecte a anys anteriors però el traficants del nord del Marroc continuen fent viatges a la península amb el seu carregament d'èssers humans.

Fa temps que em pregunto com és que la majoria dels nois que veig cada dia rebuscar als contenidors del meu barri amb un carret de supermercat són senegalesos i avui l'Adèle m'ha explicat la raó. La majoria viuen als pobles de la costa i es dediquen a la pesca, però els acords pesquers subscrits pel govern senegalès amb les grans corporacions pesqueres de la UE han buidat la costa de peixos i els han deixat sense l'únic mitjà de subsistència que tenien. Des del 1980, les grans xarxes d'arrossegament dels vaixells-factoria de pesca d'altura estan destrossant el ric ecosistema marí del Senegal i impedeixen que el poc peix que queda arribi a la costa.

Així que cada vegada que aneu a comprar al supermercat faríeu bé de recordar que darrere de cada bossa de peix congelat de Pescanova o Findus que poseu al carro s'amaga el drama de tot un poble. És el que es coneix com a consum responsable.