Una de les moltes raons per les quals trobaré a faltar la revista Altair és per la seva secció De locos, soñadores y románticos. En el fantàstic número sobre el Nepal parla de la intrèpida Elizabeth Jane Cochran, nascuda a Pensilvania l'any 1864 i una de les dones pioneres en el reporterisme com a servei públic i de denúncia. Segurament el seu nom dirà ben poc perquè escrivia sota pseudònim, primer per al Pittsburgh Dispatch i més tard per al New York World, però el seu periodisme de trinxera, al peu del canó, per denunciar les injustícies socials va crear escola. I també li va crear molts enemics, sobretot les empreses anunciants, que li van fer la vida impossible.
Firmant com a Nellie Bly, Elizabeth va començar a escriure als 18 anys sobre les dures condicions de vida de les mares solteres i divorciades, dels nens abandonats, de la situació dels obrers a les fàbriques, de la indigència... Per documentar-se bé, no tenia embuts a fer-se passar per un dels protagonistes dels seus reportatges com per exemple faria molts anys després Pepe Rodríguez per escriure de les sectes destructives o Gunter Randalf per explicar l'explotació dels turcs a Alemanya. Un dels més famosos va ser el que Nellie va escriure sobre el manicomi per a dones que hi havia a l'illa Blackwell. Es va fer ingressar fent-se passar per perturbada per conèixer de primera mà les dures condicions de vida i, sobretot, els mètodes terapèutics utilitzats.
Tanmateix, la fita més espectacular de l'Elizabeth és haver imitat Phileas Fogg, el protagonista de la novel·la de Jules Verne, La volta al món en 80 dies. Nellie va sortir de Hoboken (Nova Jersey) el 14 de novembre del 1889 vestida amb un vestit llarg i un abric de quadres blanc i negre. Com a equipatge de mà portava un impermeable, paper per escriure, unes fotos familiars i crema per al sol. En tan sols 72 dies i utilitzant tota mena de transports va passar per Anglaterra, França, Itàlia, Egipte, Singapur, San Francisco i Nova York i cada dia va escriure una crònica del periple. El seu viatge es va fer tan famós que, fins i tot, va donar origen a un joc de taula: Round the world with Nellie Bly. Segurament, Natalie Wood també es va inspirar en Nellie per al seu paper d'intrèpida i un pèl esbojarrada reportera a La carrera del siglo, de Blake Edwards.
Decepcionada del periodisme i del tracte rebut pel seu diari, Elizabeth es va casar, va anar-se'n a Anglaterra i va deixar de fer de periodista. Es va quedar vídua de seguida i va malviure endeutada fins que a la Primera Guerra Mundial va recuperar el seu ofici com a corresponsal de guerra. Va morir d'una neumònia l'any 1922. Tenia 57 anys.
Rememoro l'apassionant història d'aquesta dona perquè ara, més que mai, ens calen periodistes com ella. En un moment en què la democràcia, la llibertat d'expressió i els drets socials estan més amenaçats que mai, ens cal una societat informada i conscienciada, que planti cara als abusos d'un poder cada dia més pervers. I per aconseguir això, la feina del periodista independent i crític és fonamental. Aquest dissabte, els periodistes de Barcelona celebren la segona assemblea de Mitjans en lluita al centre cívic de la Sedeta. Farts del descrèdit de la professió, de la destrucció de llocs de treball, dels abusos laborals i de la mala gestió de les seves empreses, s'estan organitzant per demostrar que una altra manera de fer periodisme és possible.
Alguns enllaços d'interès i referències literàries, com sempre:
mitjansenlluita.wordpress.com
Diez días en un manicomio. Nellie Bly. Ed: Buck. 2009
La vuelta al mundo en 72 días. Nellie Bly. Ed: Buck. 2010
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada