divendres, 6 de desembre de 2013

L'extinció dels diaris ja té data


Un cop l'any ens reunim un grup d'amics, la majoria periodistes i la majoria aturats o amb feines precàries, per fer teràpia de grup. Imitant la pel·licula Nothing Hill, ens trobem al voltant d'una taula i comencem a verbalitzar per què ens mereixem el premi al més desgraciat de tots. I la teràpia funciona perquè després d'haver buidat el pap, la resta de comensals considera que no ets prou desgraciat per meréixer cap premi, cosa que sempre és motiu d'alegria.

A l'última trobada, un dels amics es va presentar amb una estranya acompanyant. Primer la va presentar com a la Verònica-dentista, cosa que ens va atemorir una mica. Després, quan ja estàvem prou borratxos, ens va revel·lar que la seva veritable passió era fer de Verònica-pitonisa. Tots es van apressar a preguntar-li quan temps podrien viure de la seva feina com a periodistes. Tots menys jo, que vaig optar per demanar-li si podia predir quan s'extingiria definitivament la premsa escrita.

Tothom va callar de cop per escoltar la sentència de mort. "L'extinció culminarà quan es mori l'últim lector", em va respondre. La decepció va ser general, evidentment, perquè la resposta era òbvia. Tanmateix, ja porto dies donant-li voltes a la frase i he arribat a la conclusió que la premsa escrita serà història cap al 2050. El càlcul és aproximat i depén d'un munt de variables que no puc controlar, però té la seva lògica encara que no descarto algun cas de resistència numantina en alguna comunitat aïllada.

Parteixo de la base que la població menor de 35 anys ha crescut, majoritàriament, amb una playstation sota el braç. Són audiovisuals al 100% i fugen d'un llibre o d'un diari com a gats escaldats. Són incapaços de concentrar-se en una cosa més de cinc minuts i necessiten constantment imputs que els mantinguin desperts i interessats, tot el contrari del que provoca ara un diari. De proves, en tenim la tira: a les facultats de comunicació els diaris es moren de fàstic a la pila esperant que algú els llegeixi, igual que als quioscos. Ni regalats interessen.

En contra de la meva teoria direu que el problema de fons dels diaris no és un, sinó uns quants. La seva falta de credibilitat degut a un excés de subvencions que els converteixen en òrgans de propaganda del govern de torn, la seva falta de qualitat per la brutal retallada de les redaccions per abaratir despeses, la pèrdua del suport publicitari per la crisi, el fet que la gestió empresarial la portin xarcuters i no periodistes...Tot això està molt bé, però no és res comparat amb la constatació que les noves generacions quan volen saber què passa al món ho consulten al senyor Google. És ràpid, còmode i gratis.

Naturalment, la data d'extinció definitiva de la premsa és imprecisa. He fet els càlculs pensant en una mitjana de vida d'uns 85 anys. Tanmateix, hi ha unes quantes variables que podrien rebaixar la data de l'Armaggedon com ara el fet que només els vells rics es puguin pagar la medicació o clonar els òrgans malalts, que esclati la tercera guerra mundial o que el nostre futur govern d'una Catalunya independent ens prohibeixi viure més de 50 anys per estalviar-se haver-nos de pagar la pensió.

Crec que això últim difícilment passarà perquè no tindrem pensió.

4 comentaris:

  1. Força d'acord amb la Cristina-pitonisa, tot i que ni és veritat que tots els menors de 30 anys fugint com escaldats dels diaris i els llibres (sobretot si el llibre és bo i per a la seva edat) ni abans els estudiants de periodisme eran massa adictes als diaris, almenys en la ja llunyana època que jo ho era (que era la mateixa que ho eres tu). En fi... si és el 2050, rai. Bon cap de setmana!

    ResponElimina
  2. Pensa que tampoc descarto la possibilitat que sigui abans...

    ResponElimina
  3. Hola Cristina, m'agradaria contactar amb tu en privat per a comentar-te una cosa, en referència a l'article.

    ResponElimina
  4. Hola Marta. Em pots contactar a través del twitter @cristinapalomar o de l'email cristinapalomarf@gmail.com

    ResponElimina