dissabte, 1 de febrer de 2014

Treballar de franc és un plaer

Això ja és història/Forges
Des que vaig plegar voluntària del diari Avui no he parat de treballar, però amb unes condicions laborals tan indignes que sento ràbia per haver-les hagut d'acceptar. Des de treballar des de casa més hores que un rellotge cobrant una misèria o cobrant molt tard, a intentar enredar-me perquè treballés de franc. "A canvi t'oferim visibilitat a la xarxa", t'argumenten cínicament. Només m'he sentit ben tractada i reconeguda quan he treballat per a mitjans estrangers.

La pràctica de treballar de franc en periodisme ja ha deixat de ser el trist patrimoni dels becaris per convertir-se en la condició laboral més extensa de la nostra professió. Fa uns anys, cobrir vacants remunerades amb estudiants de forma continuada o mantenir una relació laboral diària amb un mitjà com a autònom era motiu de denúncia davant magistratura i de causa guanyada al jutjat en un 90% dels casos.

De fet, molts dels companys de professió que avui veuen perillar els seus llocs de treball fixes a la premsa o que ja els han perdut van començar treballant com a suplents o freelance per acabar davant del jutjat denunciant les pràctiques abusives de les seves empreses. Ara hi ha tanta por i tanta mà d'obra disposada a treballar gratis que ningú s'atreveix a moure un dit començant per les redaccions i acabant pels sindicats.

Treballar com a redactor autònom a El Pais cobrant 800 euros bruts es considera avui en dia tot un privilegi. Igual que fer jornades maratonianes de deu i dotze hores al diari Ara o acceptar rebaixar-te el sou a canvi de treballar menys dies com fan al Punt-Avui. La majoria dels mitjans s'aprofiten de la desesperació de tothom, començant pel jovent, per explotar-los miserablement mentre acomiada els redactos sèniors, molt més cars i més molestos.

Així que res de romanços. Ni crisi, ni mala gestió. La culpa de la situació de la professió la tenim, sobretot, els periodistes, sempre tan individualistes i amb tants aires de senyorets. La tenim per acceptar treballar en condicions miserables, per no vetllar pel compliment dels convenis i dels drets laborals, per no fer front a les pràctiques gansterils de la nostra empresa i per esperar que el tsunami en forma d'ERO arrossegui al veí.

I finalment, la culpa també la té el Col·legi de Periodistes, que penja a la seva bossa de treball ofertes de feina que fa uns anys serien inadmissibles. De les facultats de periodisme i comunicació vomitadores d'aturats ja en parlaré un altre dia.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada