El passat dissabte 29 de juny vaig anar a les Cotxeres Borrell a veure La Cuina, una obra de teatre d'Arnold Wesker realitzada pel grup de teatre amateur Fem Companyia i dirigida i adaptada a la Barcelona actual per l'Anna Ponces. El grup fa temps que es dedica a fer teatre d'aficionat, però cada vegada té més problemes per assajar al centre cívic que teòricament patrocina l'activitat. La situació és tan surrealista que han de fer els assajos a terminis o buscar-se un altre lloc on fer-ho, cosa que porta a que mai estiguin del tot segurs de la durada de l'obra.
La raó d'aquest embolic que desconcerta tant el públic com desconcentra els mateixos actors és que el centre cívic prioritza el lloguer remunerat de les seves instal·lacions per a esdeveniments externs privats i, lluny d'establir un cert equilibri equitatiu per no perjudicar les activitats pròpies que donen sentit a l'existència d'aquest equipament públic, les arracona i fa pràcticament impossible el seu desenvolupament normal per la falta d'espai disponible.
L'externatització dels centre cívics de Barcelona no és nova d'ara. Des dels anys noranta, els consecutius governs socialistes de la ciutat -amb el suport del seu soci ICV-EUiA- han optat per cedir-ne la gestió a entitats sense ànim de lucre i a empreses privades. En aquest últim cas, s'apliquen els criteris del mercat més descarnat tant en la contractació de personal eventual -que ha substituït els funcionaris municipals i cobra molt menys- com en la gestió de l'espai. La finalitat lucrativa s'ha acabat imposant malgrat que els equipaments són de titularitat pública.
Tot i que les formes jurídiques de la gestió indirecta o de l'externalització dels centres cívics fixen els mecanismes de control i seguiment de l'administració per vetllar per la correcta prestació del servei concedit, la realitat és que cada vegada més es fa la vista grossa. Amb la crisi com a excusa s'està fent una revisió silenciosa de la normativa actual a la baixa, començant per l'acord que fixa les subvencions que el consistori ha de pagar a l'adjudicatari de la concessió per compensar possibles pèrdues econòmiques.
En aquesta ciutat mercantilitzada, on l'Ajuntament governat per CiU lloga un tros de carrer a Porsche, autoritza posar una samarreta Nike a l'estàtua de Colom i penjar publicitat de Vodafone al Bicing, els centres cívics també estan deixant de tenir com a objectiu prioritari la cohesió social dels barris per convertir-se en un engranatge més de la màquina de fer diners que és Barcelona.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada