De viatge de noces a escenari de guerra

Què se'n deu haver fet d'aquests nens?/Cristina Palomar

Explicar que jo me'n vaig anar de viatge de noces a Síria i Jordània pot semblar ara absurd i, fins i tot, ridícul. Encara recordo fa relativament pocs anys una fira de turisme on es publicitava Síria com a paradís per a les vacances i la conversa premonitòria que vaig tenir amb un representant del govern oficial de Bashar Al Assad. Vaig parlar de l'amenaça de l'integrisme islàmic que despuntava al país i em va respondre, tot cofoi i errat, que no hi havia cap amenaça.

Deu anys després del meu últim viatge a Síria la guerra ha acabat amb la vida de més de 200.000 persones i ha provocat tres milions i mig de refugiats, i més de set milions i mig més de desplaçats, segons dades de l'ONU. Em sorprèn veure que la majoria han optat per refugiar-se a Turquia (1.623.000) tot i haver estat sempre un país enemic enfrontat amb la dictadura dels Assad per raons frontereres i de control de l'aigua. Li segueix Líban (1.160.000) amb qui Síria ha tingut sempre una relació especial, Jordània (622.000), la monarquia del qual sempre ha estat mal vista pels sirians pel seu acostament als EUA i Israel, i Iraq (235.000).

Durant el meu primer viatge em vaig recòrrer el país de punta a punta. Vaig visitar la fortalesa del Crac dels Cavallers, on rodaven una sèrie sobre les croades, el castell de Saladí i les ruïnes d'Apamea, Bosra i Palmira; vaig dormir al desert amb beduins i camells, vaig fumar tabac de poma en una pipa d'aigua a Damasc, vaig banyar-me a les costes de Latakia i vaig fer vivac al terrat d'una casa a Der Erzor. Hafez Al Assad governava sota una ma de ferro que feia impossible esmentar Israel en veu alta. Quan havia alguna cosa que ens escandalitzava ho féiem notar en català perquè era una llengua que els espies del règim no coneixien.

El meu guia, Ziad, era un jove drus que parlava castellà amb accent venezolà. Ens va presentar la seva família quan vam visitar Suweida, al sud de Damasc. Astorats i sorpresos vam descobrir que els drusos eren uns estranys musulmans que menjaven porc i no feien el ramadà. Mai cap altre país àrab em va trencar els esquemes preconcebits i els prejudicis adquirits com ho va fer Síria. Vaig conèixer musulmans, cristians, adoradors del foc i jueus (pocs). Vaig escoltar missa en arameu i vaig ballar l'hortera música egipcia en una discoteca d'Alep.

Veig les imatges de desesperació dels refugiats i de destrucció de llocs que he conegut i se'm trenca el cor. Porto temps intentant inútilment saber què ha estat del Ziad i de la seva extensa família. L'última vegada que en vaig tenir notícies, el guia cristià em va dir que encara no s'havia casat i que seguia fent de guia per a grups d'espanyols. Recordo que abans de tornar a Barcelona li vaig regalar el llibre de la Rosa Regàs Viaje a la luz del Cham i durant un temps ens vam escriure fins que les seves cartes van deixar d'arribar.

Avui tot el que ens arriba de Síria és mort i destrucció. Davant la indiferència de la hipòcrita i cínica comunitat internacional, el país es desagna per més de quatre anys de guerra entre el règim dels Assad -ara amic d'Occident- i els fanàtics de l'Estat Islàmic alimentats per les monarquies del Golf que financien el Barça i estiuegen a Marbella.

Metges sense Fronteres treballa a Síria des del 2012 i, tot i la guerra i l'amenaça constant de segrestos del seu personal mèdic, mantenen estructures sanitàries i clíniques sobretot a l'oest i el sud del país perquè són les zones menys perilloses. Les fronteres amb el Líban i amb Jordània són els punts on més hospitals ha muntat MSF. Tanmateix, l'èxode de refugiats ha desbordat aquesta ONG i demana ajuda. Amb 11 euros podran vacunar un nen, amb 134 euros compraran material per operar i amb 30 euros portaran al món dues criatures.