dijous, 26 de febrer del 2015

Periodistes cremats abans d'hora


La síndrome burnout en els periodistes, segons Forges

Un dels meus referents i alhora mestre periodístic em va explicar una tarda que arribaria un dia que estaria tan cremada de la feina que no m'importaria perdre-la. Aquest dia va arribar a finals de maig de l'any 2010, més de quinze anys després d'aquella memorable conversa que em va deixar ben descol·locada. L'estrés crònic, la falta de motivació i la desconfiança que em va generar l'empresa que va comprar el diari m'ho van posar molt fàcil per plegar.

La medicina ha definit aquest peculiar comportament com a síndrome del burnout i està catalogada als Estats Units des dels anys seixanta dins l'apartat de malalties mentalsCuriosament, la periodística és una de les professions més tarades perquè és la que més la pateix. La wikipèdia parla també de desgast professional, desgast ocupacional, síndrome del treballdor desgastat, síndrome del treballador consumit, síndrome de cremar-se pel treball o síndrome del cap cremat per definir aquest estat apàtic.

El més preocupant és que actualment s'està escurçant el temps que la malaltia triga a manifestar-se en la nostra professió. Abans, gràcies als sous raonables, les promocions internes i les condicions laborals més o menys dignes, apareixia després de vint anys exercint si és que apareixia. Ara, el temps s'ha reduït de forma alarmant i la síndrome es manifesta al cap de cinc anys com a molt i afecta la majoria dels periodistes, molts dels quals no arriben ni als 40 anys.

Els motius són coneguts: l'explotació laboral sense precedents que està portant redactors a treballar dotze hores diàries set dies a la setmana, la misèria de sous que es paguen si és que paguen per la feina feta i la certesa que no hi ha cap possibilitat d'aconseguir un contracte estable ni tampoc un treball millor. La cirereta la posa el descobrir que a la teva empresa l'interessa més retallar despeses que oferir bona informació i que, per aconseguir-ho, no dubtarà a substituir-te per un periodista més jove, més malpagat, més inexpert i, per tant, més manipulable.

Tinc un amic que fa classes de periodisme a la Universitat i dia sí dia també es troba amb antics alumnes que li expliquen les condicions vergonyoses en què estan treballant amb llàgrimes als ulls. Jo també he estat testimoni de converses entre redactors que no tenen ni 35 anys i que verbalitzen els mateixos símptomes que vaig sentir jo amb 45 anys. Sembla que treballar de periodista ha deixat de ser un privilegi i s'ha convertit en una tortura.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada