La rebotiga del Born Centre Cultural

Gent dormint a terra mentre altres segueixen de festa a la terrassa del bar/C.P

El passat 26 de maig Arrels Fundació va fer el seu recompte anual de persones dormint als carrers de Barcelona. En va quantificar 892, però calculen que la xifra és superior perquè, malgrat l'èxit de convocatòria, no es va poder cobrir tota la ciutat, sobretot Montjuïc, un dels llocs més habituals per dormir al ras. El recompte, on hi van participar centenars de voluntaris com la futura alcaldessa, Ada Colau, ha posat de relleu una vegada més la cara i la creu de la Barcelona de Xavier Trias: la que organitza casaments de luxe bolliwodià al MNAC i la que remena a la brossa a la recerca de menjar. 

Al meu barri, el Fort Pienc, l'epicentre de reunió de gent sense sostre és l'entorn de l'estació del Nord i el parc. Desenes de persones passen allà la nit perseguits pels vigilants de seguretat, que cada dues o tres hores els desperten a patades i crits perquè marxin. Miserables foragitant la misèria. Amb l'arribada del bon temps, la presència de gent passant la nit al ras s'estén com una taca d'oli al passeig de Lluís Companys i al Parc de la Ciutadella, sent el bell i abandonat Hivernacle un dels llocs més concorreguts. Fa un temps, en l'espai que separa l'Hivernacle del Museu de Geologia hi vaig descobrir, fins i tot, una rudimentària cuina.

Aquest dissabte, aprofitant la final de la Copa del Rei que jo també vaig xiular perquè no sóc ni de pàtries, ni de reis, ni d'himnes, vaig anar a sopar al Born amb una amiga de tota la vida, un barri amb cases que es cauen a trossos, bars de disseny amb preus astronòmics i botigues de luxe que el revisionisme històric dels bombardejos del 1714 ha posat encara més de moda entre el turisme disparant els lloguers i foragitant els veïns i el comerç de tota la vida.

Més gent dormint al ras, als porxos del Passeig Picasso/C.P

Tornant cap a casa l'espectacle no podia ser més vergonyós. A la rebotiga del Born Centre Cultural, amb el gran fal·lus patriòtic de Trias presidint la inhòspita plaça, em vaig trobar amb la Barcelona que no surt a les guies. Als porxos del Passeig Picasso, on el preu del metre quadrat està pels núvols, hi vaig comptar més de quinze persones dormint a terra. Alguns ho feien rere cartrons, com protegint-se del xivarri que feien a la terrassa del bar del costat. Altres hi dormien desmanegats directament sobre el dur terra de ciment sabent que la desigualtat torna cecs els rics i invisibles els pobres.