dilluns, 27 de juliol del 2015

Ada Colau i l'art de l'autocontraprogramació


En política, la contraprogramació és una pràctica habitual. Normalment, l'exerceix el poderós contra el feble perquè el primer acostuma a tenir més mitjans, començant per la maquinària institucional pròpiament dita i acabant per uns mitjans de comunicació comprats. Per als nouvinguts en aquest maquiavèl·lic art del ninguneig del contrari inventat per les cadenes de televisió, la versió resumida consisteix a treure's del barret una proposta a l'últim moment amb l'objectiu d'amagar la de l'adversari. Sense pietat.

Em pensava que en política ja ho havia vist tot, però des del canvi de govern a l'Ajuntament de Barcelona no faig més que anar de sorpresa en sorpresa i, si haig de ser sincera, em trec el barret davant de tanta originalitat. La nova alcaldessa, Ada Colau, al capdavant d'un equip ple de bones intencions però molt més teòric que pràctic en la majoria dels casos, ha aconseguit superar totes les expectatives inicials al mostrar-se una autèntica professional de l'art de l'autocontraprogramació.

El primer episodi d'aquesta original forma de governar va ser anunciar la moratòria provisional de totes les llicències turístiques de la ciutat el mateix dia que les entitats veïnals havien organitzat una manifestació contra el turisme massiu als jardinets de Gràcia. La conseqüència lògica de la decisió va ser que a la mobilització del 3 de juliol passat hi vam anar quatre gats si sumem els irreductibles que no es refien de cap alcalde i els que creuen que Colau s'està dormint als llorers. Vam acabar cridant consignes en un passatge davant d'una seu de Turisme de Barcelona tancada. Memorable.

El segon cas es va produir divendres passat durant l'últim plenari extraordinari per debatre sobre el turisme i la pobresa. D'entrada, al meu entendre, els dos temes no lliguen gaire i per anar bé s'haurien d'haver fet dos plens separats. Tanmateix, potser l'alcaldessa tenia pressa i volia donar un cop d'efecte abans de marxar de vacances per satisfer les seves pròpies veus crítiques. Al marge d'això, el que més em va descol·locar és que el mateix dia decidissin treure de la sala el bust de Joan Carles I argumentant que ja no era el rei.

Com era d'esperar, el gest va ser aprofitat pel PP i per tota la maquinària comunicativa del govern espanyol. A totes les cadenes va aparéixer el president dels populars al consistori, Alberto Fernández Díaz, fent el pallasso amb la foto de Felip VI i posant a parir Colau. Tothom es va fer ressó del gest i les conclusions sobre la pobresa i el turisme a Barcelona van passar a un segon o tercer pla a favor de la ridícula polèmica. Calia fer-ho el mateix dia?, em pregunto.

L'equip de comunicació d'Ada Colau l'hauria d'aconsellar millor. No es tracta només de fer performances originals que generin polèmica i siguin trending topics a la xarxa. Es tracta de fer-ho en el moment adequat i d'evitar que acabin amagant les nostres pròpies propostes polítiques, que al cap i a la fi són les que interessen els barcelonins. La contraprogramació és un art que requereix d'una ment freda i calculadora. L'autocontraprogramació és una altra cosa.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada