El 'mudito' dels germans Marx

Jordi Miralles, de professió polític i carter/La Vanguardia

Entre els periodistes que vam suportar estoicament les converses per tancar el tripartit de Pasqual Maragall era conegut com el mudito del germans Marx. La persona que va triar el malnom la va encertar de ple: apareixia a les rodes de premsa d'ICV-EUiA amagat entre Jordi Guillot i Jaume Bosch. A diferència dels portaveus ecosocialistes, que parlaven pels descosists, ell mai deia res. Només observava amb els seus ulls foscos emmarcats per les ulleres i una melena arrissada que feia les enveges dels calbs. De tant en tant la seva cara rodona dibuixava un lleu somriure burleta, però de seguida el convidat de pedra tornava a refugiar-se darrere la seva màscara.

La primera vegada que vaig parlar amb ell, el PCC i el PSUC encara existien i se seguien tirant els plats pel cap. La decisió de l'equip de Rafael Ribó de liquidar el poc psuquisme que li quedava a Iniciativa va provocar una profunda crisi en l'esquerra catalana i espanyola que va acabar com el rosari de l'aurora. O, el que és el mateix, amb l'enèsima ruptura. Els psuqueros que encara resistien es van escindir i van crear el PSUC-Viu i el PCC, on ell militava, va passar de ser un partit de quatre prosoviètics que es reunien a la seu del Portal de l'Àngel per fer teràpia de grup sota les ordres de Marià Pere a convertir-se en la nineta dels ulls de Julio Anguita.

Durant un temps les ganivetades anaven i venien de Madrid a Barcelona i al revés. Prèviament a la ruptura definitiva entre IC i IU es van produir alguns fets que superaven els guions dels germans Marx: el portaveu Anguita pujava a l'estrada del Congrés a defensar primer el posicionament d'IU i després tornava a fer-ho representant IC i defensant el contrari. Cada vegada que el califa aterrava a Barcelona per assistir a un congrés, al carrer Ciutat tremolava l'edifici sencer i entre els periodistes feiem porres sobre la durada de la seva roda de premsa. S'asseia Julio Anguita, ens mirava i ens deia: "pregunten". Després d'un silenci incòmode algú deia: "¿qué hora es?" i ell responia: "las dos". Fin de la cita.

De resultat de tot aquell guirigall lamentable provocat per un excés de testosterona que tant mal va fer a l'esquerra catalana i tant va beneficiar els socialistes, va sorgir l'Esquerra Unida i Alternativa que coneixem avui. Una estrambòtica aliança formada pels psuqueros eurocomunistes dissidents i pels comunistes prosoviètics que feia poc no es podien ni veure per raons obvies i que s'erigia en la representant legítima d'Izquierda Unida a Catalunya. Sorprenentment, el xou va acabar amb els germans enfrontats fumant la pipa de la pau en forma de coalició ICV-EUiA. Tant soroll per acabar fent una sopa de lletres.

Ell, incombustible, sempre havia estat al mig de tot aquell embolic i sempre n'havia sortit indemne. Potser la raó era que, a diferència dels altres, fugia dels focos i es refugiava a la cuina. Alguns han lloat la seva cintura política per adaptar-se als canvis sense renunciar als seus principis, d'altres han insistit a destacar la seva vessant més humana. Jo el vaig tractar durant molts anys, però mai el vaig arribar a conéixer de debò. La raó era obvia: jo era periodista i treballava a un diari convergent, i ell desconfiava dels periodistes malgrat haver estat director de la revista Avant i odiava els convergents.

L'últim cop que vaig parlar amb ell va ser en un acte que Comissions Obreres va organitzar per presentar l'últim llibre de l'escriptor Luis García Montero. Estava assegut davant meu vestit de negre com quasi sempre i quan em va veure es va girar per saludar-me i per retreure'm, amb aquell posat de no haver trencat mai un plat, tot el mal que la meva ploma havia fet a la causa comunista catalana. Aleshores ell ja feia de carter, gest que el va honorar, però després d'haver remenat les cireres del poder costa molt acceptar l'anonimat i al cap de poc temps el vaig veure fent de regidor a Castelldefels. 

Aquest dimecres 14 d'octubre ha mort Jordi Miralles. Va tenir una vida intensa, però massa curta per culpa d'una maleïda meningitis, i durant uns quants anys jo en vaig formar part. Diuen que la mort és comunista perquè tracta tothom per igual, però morir-se és una gran putada. Fins i tot un comunista com ell estaria d'acord amb mi encara que hagi estat prosoviètic. DEP.