dimarts, 15 de març del 2016

Al meu amic Ziad, allà on siguis



Aquest dimarts 15 de març es compleixen cinc anys de l'inici de la guerra a Síria. Les xifres de morts i desplaçats que s'estan publicant són esgarrifoses tot i que sé que les reals són encara pitjor. Entre 270.000 i 470.000 morts i més d'11 milions de desplaçats, la majoria a països musulmans del seu entorn. Reconec que sóc una egoista perquè vull pensar que entre els milers de sirians tractats pitjors que animals que s'esperen a les fronteres de la rica Europa no es troba el meu amic ZiadEl vaig conèixer a Síria en un dels meus viatges a aquest meravellós país -gràcies al llibre de la Rosa Regàs Viaje a la luz del Cham- i va ser l’encarregat de trencar tots els meus prejudicis d’ignorant i tòpics absurds sobre els sirians i els musulmans.

Fill d’una nombrosa i culta família drusa originària de Suweida, al sud de Damasc, que em va acollir amb els braços oberts, Ziad va aprendre espanyol a Colòmbia, menjava porc i no seguia el ramadà. Amb ell vaig recórrer Síria de punta a punta durant un mes: vaig passejar per la bella ciutadella d’Alep, em vaig perdre entre les ruïnes de Palmira, Ugarit i Bosra, vaig rememorar les croades entre les muralles del Crac dels Cavallers i del Castell de Saladí, vaig navegar pel llac Assad, vaig veure l'Eufrates des de Doura Europos, vaig caminar per Homs com una més, vaig fotografiar les nòries romanes de Hama i vaig escoltar missa en arameu a Maalula. Al soc de Damasc em vaig trobar cara a cara amb John Kerry, que visitava Siria en viatge oficial, i em va saludar pensant-se que era del país. Encara ric quan recordo la seva cara de desconcert al dir-li que jo era catalana. Suposo que es devia preguntar de quina mena de secta musulmana li estava parlant.

Penso en aquell viatge iniciàtic i en totes les bones persones que em van acollir i tractar com si fos una més i els ulls se m'omplen de llàgrimes: en el xofer -un professor de francès jubilat- que em va presentar els seus néts molt orgullós, en el fuster que em va regalar la caixa de música que jo volia comprar perquè vaig ser la primera clienta del dia i perquè el vaig saludar en àrab, en els nens del col·legi que visitava les ruïnes del Crack dels Cavallers amb qui em vaig fotografiar amb les espases i els cascs d'un grup d'actors que filmaven una sèrie sobre les croades, en el venedor de pipes d'aigua que va remoure cel i terra per trobar canvi de 50 euros, en el conductor d'un camíó de cotó que em va regalar uns quants flocs que encara guardo o en l'amo de l'hotel Orient de Palmira, a qui vaig ensenyar a fer una truita a la francesa.

Imaginar que el meu amic Ziad, la seva adorable família o algú dels que en un moment donat van compartir la meva vida a Síria al 1999 o al 2005 hagi pogut morir per les bombes, ofegat al mar o de fred a la frontera de Grècia amb Macedònia em glaça la sang, així que prefereixo pensar que tots són ben vius i que estan bé de salut allà on siguin. Si pogués parlar amb tots ells els diria que, si necessiten refugi, a Barcelona els esperem amb els braços oberts. Els diria que la majoria dels barcelonins som fills de l’emigració i que som gent solidària que no cremem albergs de refugiats, ni llancem gasos lacrimògens contra criatures, ni celebrem referèndums per decidir si fem fora els estrangers que han robat per menjar. Els diria que jo també recordo el paisatge de la seva bella terra ara destruïda i que, com ells, també el ploro.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada