divendres, 11 de març de 2016

Love is in the air



Ja tenia raó la marmota Phil quan va predir que s’havia acabat l’hivern abans de començar. La primavera és a tocar i no només ho dic jo i la meva al·lèrgia. Els nostres diputats, sempre tan sensibles, també estan notant els efectes de l’esverament hormonal que acompanya cada any aquesta entremaliada estació. Aquesta és l’única explicació raonable que trobo tant al petó que es van fer Pablo Iglesias i Xavier Domènech al Congrés dels Diputats la setmana passada com al descontrol que gasta últimament el grup parlamentari de Junts pel Sí a l’hora de votar mocions al revés de com tenien previst en un principi.

Per sort, del postureig que ha suposat la investidura fallida del candidat del PSOE a presidir les Espanyes només recordarem l’apassionat bes que Iglesias i Domènech s’han fet als morros davant d’un estupefacte De Guindos. Es veu d’una hora lluny que el petó no ha estat un acte premeditat per aconseguir robar al llargarut Sánchez el seu minut de fracassada glòria ni per intentar fer canviar al ministre d’Economia en funcions aquesta cara de pomes agres que sempre gasta. El petó –ambsense llengua, com diria Joan Clos- ha estat segurament fruit de l’emoció del moment, de saber-se els guanyadors d’un absurd pols amb els socialistes que ens aboca a un nou vodevil electoral de conseqüències imprevisibles.

Les noves formes de fer política tenen un doble i lloable propòsit perquè Espanya s’espolsi la caspa franquista d’una vegada: superar els castradors prejudicis de gènere i provocar uns quants infarts al sínode de la Conferència Episcopal Espanyola. A més, que dos homes lletjos es morregin a l’hemicicle imitant el petó de Leonidas Bresnev i Erich Honecker no ens hauria d’escandalitzar tant com les cruels mesures d’austeritat que s’han votat durant els quatre anys de govern popular en aquesta cambra. El petó, sigui entre camarades, entre mafiosos o entre hippies col·locats, només és perillós si un dels dos protagonistes pateix de mononucleosi infecciosa i omple de baves la bancada popular.

A Catalunya hem perdut dos diputats petonaires –Antonio Baños i David Fernández-, però també sofrim els estralls de les hormones alterades pel canvi d’estació. Probablement sigui l’esbojarrada primavera i no el subconscient la responsable que la republicana Marta Rovira hagi fet votar el seu grup a favor que la Generalitat pagui 1.600 euros anuals per cada plaça d’escola bressol. L’error suposarà una despesa extra per a les arques del govern català per a cabreig del conseller Oriol Junqueras, que segueix buscant l’amagatall dels diners sense èxit. Més d’un tuiter ja ha exigit el cap de la Rovira i que es descompti l’import aprovat del sou dels diputats de Junts pel Sí per expiar l’error, però jo aconsello el govern que ignori la moció i punt. És molt més fàcil i ja s’ha fet abans amb èxit.


Petonejar-se davant del ministre d’Economia –estigui en funcions o no- o equivocar-se en una votació parlamentària no ens hauria de molestar tant perquè en realitat són actes que demostren que els nostres polítics són humans i que és normal que la caguin tan sovint. Veure plorar l’Ada Colau durant l’homenatge a Salvador Puig Antich commou, però encara commou més escoltar l’alcaldessa de Barcelona reivindicar la ciutat antisistema com a motor del canvi. Feminitzar la política no sempre és garantia de fer-ho millor –tenim l’exemple de Margaret Thatcher-, però ja va sent hora que algú reconegui el gran impacte que les emocions provocades per l’amor, les hormones alterades i la primavera tenen últimament en els polítics, sempre tan avorridament testosterònics.

Article publicat a El Triangle

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada