L'Avui fa quaranta anys

El pròxim 23 d'abril el desaparegut diari Avui celebrarà el seu quaranta aniversari. Per a l'ocasió, un grup d'antics treballadors ha organitzat dos dies després un sopar commemoratiu amb tots aquells i aquelles que hem estat vinculats al rotatiu en algun moment de les nostres vides, sigui perquè hi hem treballat o perquè s'hi ha col·laborat d'alguna forma. Fins aquí res a dir. No sóc amiga de celebracions nostàlgiques i menys si aquestes són multitudinàries i costen un ull de la cara com és el cas, però entenc que hi hagi gent que s'enyori d'un diari fet amb molt de carinyo ara convertit en un frankenstein indigerible per part de la direcció d'El Punt.

El que no puc entendre és la imperdonable falta de memòria dels organitzadors. Llegeixo la llista provisional d'assistents i em quedo glaçada quan entre els noms descobreixo el de Carles Flo, un dels personatges més sinistres que ha passat per l'Avui i un dels principals responsables que el diari acabés com va acabar. Tot i que amb el Vicent Sanchis ja ens vam immunitzar contra els crits i estirabots, va ser aterrar Carles Flo com a director i començar a tallar caps a tort i dret. El seu règim de terror va superar amb escreix el de Pol Pot i va fer treure el pitjor d'alguns companys. S'amagava al seu cau a esmolar la destral pràcticament a les fosques, només il·luminat per una gran espelma, i quan et cridava al despatx feies testament per si de cas.

No és només que la seva set de sang deixés la redacció molt tocada psicològicament durant els mesos que va durar el seu regnat. És que la seva falta de criteri periodístic va acabar amb la credibilitat del diari que havíem construït entre tots a base de molt esforç i que ja començava a trontollar empresarialment parlant perquè Godó tenia uns altres plans. Va utilitzar el rotatiu en benefici propi per intrigar i es va fer amic dels socialistes fins al punt de despatxar habitualment amb l'aleshores secretari d'organització del PSC, José Zaragoza. De fet, han passat els anys i encara no m'he recuperat del trauma que em va provocar trobar-me'l manta vegades a l'ascensor. 

L'innombrable de funest record va fer una autèntica escabetxina en la secció de política, sempre sospitosa a ulls dels acomplexats socialistes, i va condemnar a l'ostracisme dos dels millors periodistes que he conegut: el Lluís Bou i la Marta Lasalas. En un tres i no res van passar de fer cròniques que obrien la secció a barallar-se -en sentit figurat, esclar- per picar els breus. No van ser els únics repressaliats i quan va desaparéixer acomiadant-se a la francesa perquè ens havia comprat El Punt, quasi ningú el va trobar a faltar i més d'un li va desitjar una mort lenta i dolorosa. Només el van plorar aquells que van aprofitar el seu règim de terror per promocionar-se i que van quedar retratats per sempre més.

Naturalment, jo no sóc a la llista. No només no aniré al sopar de celebració perquè el preu del menú és abusiu i perquè els actes nostàlgics -siguin de la mena que siguin- em provoquen urticària. La meva absència s'ha d'entendre, sobretot, com un crit silenciós de protesta, com un acte de rebel·lió contra la falta de memòria. Al Carles Flo, ni l'oblido ni el perdono.