Quin
gran disgust que tinc al descobrir que Hisenda no som tots, sinó només els
idiotes que paguem religiosament els impostos i patim estoicament les
retallades. Quin gran disgust que tinc i quina
gràcia que em fa que la filtració dels Papers de Panamà coincideixi en el temps
amb la nova campanya de la renda, amb el pagament de l’IVA trimestral de
factures que encara no he cobrat i amb l’enèsima amenaça del ministre Montoro
al govern català perquè retalli encara més els seus comptes. Sort en tinc, de les meves classes de
meditació que m’ajuden a transformar els meus instints assassins en energia
positiva. Suposo que no sóc l’única que la practica habitualment perquè no
veig cap indignat al carrer cremant contenidors.
La
publicació de noms il·lustres que han fet fortuna a base d’evadir impostos és
un exemple que el periodisme ben fet és ara mateix més necessari que mai.
Dit això, excepte les manifestacions a Islàndia que han acabat amb la dimissió
del primer ministre, a la resta del món sembla que l’escàndol de mandataris, polítics,
artistes i esportistes evasors se la bufa bastant. Suposo que la raó de tanta
indiferència és que tothom que pot evitar pagar impostos, ho fa i qui no ho pot
fer, somia fer-ho algun dia. El problema
moral es planteja quan qui comet el delicte és el mateix que ens demana que ens
ajustem el cinturó, dissenya lleis per retallar l’Estat del Benestar i els drets
laborals, apuja impostos i ens renya per haver estirat més el braç que la
màniga quan l’únic que hem fet és endeutar-nos per comprar un pis.
Veig per exemple les rialles que
provoca David Cameron entre els membres del seu partit quan admet que no ha gestionat
bé la crisi –no parla en cap moment d’haver enganyat els britànics- i em quedo
estupefacta davant tant cinisme. El cas
de Mario Vargas Llosa, abans escriptor i ara esperpèntic rei del paper cuixé,
em resulta especialment interessant
perquè just fa unes setmanes llegia el seu milionari acord de divorci i em
preguntava com era possible que l’escriptura donés per mantenir tantes mansions.
Em sobta que mai cap periodista culturetes hagi preguntat a aquest patrici de
les lletres la fórmula per viure tan bé de la literatura. Ara ja sé quina és.
La
llista de delinqüents fiscals és llarga, però no tinc ni prou espai ni prou
excrement per cagar-me en tots ells –siguin
borbons, ministres o jugadors del Barça- i en tots els bufets d’advocats que
han ajudat durant anys els seus clients a evadir impostos via Panamà o via
altres paradisos fiscals. El que sí que faré serà deixar de beure Estrella
perquè quasi m’ennuego al veure que la
família cervesera Carceller –accionista principal de Damm- em confirma el que em deia sempre el meu
avi: que les fortunes només es fan robant o defraudant i que les lleis només
tenen efecte sobre els pobres.
Si el meu avi patern –miner i obrer de
fàbrica que va morir de càncer de pulmó i més pobre que una rata malgrat haver
treballat tota la vida- fos viu segurament em diria que la filtració d’11,5 milions de documents del despatx d’advocats Mossack
Fonseca és només la punta de l’iceberg i
jo li respondria que els pobres vivim
en un Matrix molt pitjor que el dels germans Wachowski, ara convertits en
germanes gràcies al bisturí, la silicona i un còctel d’hormones. Dic pitjor perquè
el món de Neo, Morfeo, Trinity i l’agent Smith al cap i a la fi només era una
invenció de Hollywood. El nostre Matrix,
en canvi, és real i se’m fa evident cada cop que veig al mirall la cara
d’idiota que se’m queda després de fer la declaració de la renda.
Article publicat a El Triangle
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada