La cortina de fum

Ja és mala sort, la de l’Empar Moliner. Crema una Constitució per escalfar-se i la seva performance televisiva passa gairebé desapercebuda superada per altres esdeveniments més escandalosos. Probablement, en un altre context el seu acte de protesta hauria desencadenat les ires de tots els déus, començant pels que s’autoproclamen garants de la Carta Magna fins a límits ridículs mentre ignoren els seus articles començant pel de la llibertat d’expressió. Entenc perfectament la Moliner i crec que pensar que l’objectiu de la seva boutade era vendre més llibres aquest Sant Jordi és un error. En realitat la seva intenció era denunciar la dura vida dels col·laboradors de TV3.

Suposo que no sóc l’única a qui aquests dies el somriure provocat pel llibricidi de la literata Moliner se li ha congelat als llavis. Ha estat una setmana tan estressant de notícies protagonitzades per impresentables que els informatius semblaven una xarcuteria: tot eren notícies de xoriços i la majoria venien de ballar sevillanes a la Fira d’Abril. Admeto que veure Mario Conde novament detingut acusat d’intentar blanquejar amb la complicitat dels seus fills el capital que va robar de Banesto m’ha provocat un plaer indescriptible i m’ha confirmat que els lladregots amb gomina i vestit d’Armani no es fan sinó que ja vénen defectuosos de fàbrica.

També he aplaudit l’esperpèntic xou protagonitzat pel patètic exministre José Manuel Soria, enxampat amb els pixats al ventre pels Papers de Panamà. El doble canari d’Aznar no només passarà a la història per haver tingut negocis en paradisos fiscals mentre es dedicava a la política, sinó sobretot per haver estat un mentider compulsiu. Sort que en un episodi de clarividència inusitada, Rajoy no només l’ha fet dimitir sinó que l’ha esborrat de la seva memòria com si mai hagués existit. Vull pensar que aquesta desmemòria mariana no és fruit d’un Alzheimer incipient ni d’una treta electoral, sinó de la intel·ligència innata d’un líder que se sap insubstituïble, però no les tinc totes.

No les tinc totes, digueu-me malpensada, perquè no puc evitar pensar que tot aquest vodevil és en realitat una cortina de fum. No us resulta sospitós que el doble d’Aznar munti tot aquest pollastre just en el moment que ha transcendit que el doble de Soria també ha defraudat a Hisenda? Si és greu que un ministre faci negocis en paradisos fiscals i que ho negui als periodistes fins a la nàusea malgrat les proves, encara és més greu que un expresident del govern espanyol i exinspector d’Hisenda recorri a la enginyeria fiscal per pagar menys impostos i ningú digui ni piu.

Utilitzar la societat Famaztella per tributar les activitats professionals de la família Aznar Botella a través de l’impost de societats (un 25%) en lloc de l’IRPF (un 50%), no només s’hauria de castigar amb la multa de 70.000 euros i la declaració complementària de 200.000 que els ha imposat l’amic Montoro. Com va passar amb Jordi Pujol, José Mari i els seus abdominals d’Ironman haurien de sofrir un càstig exemplar i ser desposseïts de tots els seus títols, sous a càrrec de l’erari públic i altres responsabilitats més vergonyoses com la direcció honorífica del PP i de la FAES.

Encara digerint les detencions dels dirigents del sindicat Manos Sucias i d’Ausbanc per presumpte delicte d’extorsió, no m’acabo de creure que el nom d’Aznar no aparegui als Papers de Panamà. Tanmateix, després d’uns quants eructes amb regust a xoriço  penso que el món és ple de paradisos fiscals i de despatxos d’advocats en el punt de mira de hackers justiciers, i em quedo més tranquil·la. Ara només em queda cremar unes quantes constitucions per acabar-me de relaxar.

Article publicat a El Triangle