El
temps és relatiu. Ho deia Einstein i els polítics espanyols,
sempre tan espavilats, ho han demostrat
convertint una legislatura de quatre anys en una de tres mesos. Poc importa
la frustració per un canvi polític més necessari que mai que no ha arribat, els
recursos públics malbaratats en un moment de crisi econòmica tan greu, els sous
que hem pagat als diputats i senadors més breus i inútils de la història
democràtica moderna, i el vergonyós espectacle testosterònic que els líders polítics
han donat marcant paquet i competint entre ells per veure qui la tenia més
llarga i pixava més lluny.
La
inutilitat demostrada per aquest ramat de mascles alfa em confirma la
necessitat d’establir l’obligatorietat d’un examen psicotècnic
com es fa en els processos de selecció de personal de les empreses. Aquest test
d’aptituds s’hauria d’aprovar abans de la confecció de la candidatura per tenir
dret a la corresponent subvenció pública i hauria d’incloure una prova
específica per detectar corruptes, psicòpates, prepotents, borderlines, sexistes, dròpols i cabdills. Sé que els test no són infal·libles, però com a mínim es faria una bona
neteja prèvia i s’evitaria que el dret a l’escó fos vitalici i passés de pares
a fills.
Llegir que els diputats i senadors s’han dedicat aquests tres mesos a fer turisme
a costa de l’erari públic per compensar el seu avorriment incrementa encara
més la meva indignació. Resulta que durant aquest desgovern les Corts no han
pogut elaborar lleis ni fiscalitzar el govern popular en funcions, però si han
pogut organitzar fins a 27 viatges a l’estranger amb destinacions tan diverses
com Tòquio, Ulan Bator, Montevideo, Luxemburg i Nova York. De moment encara no
sabem quan ens ha costat la broma en total, però només en quatre viatges la
xifra supera de llarg els 100.000 euros.
Vist com ha acabat al final el
culebrot, la meva conclusió és que quasi
ningú ha estat a l’alçada de l’exigència democràtica d’arribar a un pacte
que els havia imposat l’electorat el 20D. Per
tant, la incompetència demostrada els hauria d’inhabilitar per a futures
aventures polítiques igual que en una empresa s’acomiada un treballador perquè
no rendeix prou, i els primers a demanar responsabilitats haurien de ser els
militants i els votants dels partits en qüestió. Lamentablement, no només això no ha passat, sinó que resulta que els mateixos incompetents tornaran a
presentar-se a les eleccions del 26 de juny i ho faran com si res hagués passat.
La monumental presa de pèl no acaba aquí.
A banda del postureig sobre la
reducció de la despesa electoral, poca
autocrítica pels errors comesos –començant pel surrealista pacte del PSOE
amb Ciutadans-, poques dimissions i
molts retrets a l’adversari he escoltat aquests dies, cosa que ja ens
hauria d’alertar sobre el futur que ens espera si tornem a votar el mateix. Els
mitjans de comunicació s’han apressat a publicar enquestes i a especular sobre
possibles aliances i repeticions d’escenaris postelectorals. La perversitat del missatge és tal que al
final resulta que els electors som els culpables de tot: del fracàs d’ara i del
fracàs de juny si no canviem el vot o si ens abstenim perquè estem a la
platja i tornem a entronitzar un ectoplasma.
Malgrat alguns ridículs canvis
d’ubicació de candidates per fer veure que les llistes es renoven, jo tornaré a votar els mateixos a les ereccions del 26J, tot i que ho faré
tapant-me el nas com Nicolás Redondo. Votaré contra l’estultícia humana per fer
la punyeta i portar-los la contrària. Votaré
igual per provocar una úlcera d’estómac a uns polítics que no ens mereixem i per
contribuir a desestabilitzar unes institucions que no són les meves i que em
condemnen a cop de Constitució ignorant que sempre porto un llumí a la butxaca.
Article publicat a El Triangle
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada