No oblideu somriure

Ha estat votar contra els comptes del president Oriol Junqueras i començar a tremolar Catalunya. D’acord, només ha tremolat la Garrotxa, el Pla de l’Estany i la petita pàtria de Carles Puigdemont, ara també guitarrista ocasional de Sopa de Cabra, però la cosa és preocupant perquè tenim tres mesos més per anar encadenant rèpliques xungues mentre esperem que arribi la independència o les eleccions anticipades. Que vagin jugant amb foc els inconscients cupaires. Aquesta tremolor post-pressupost interruptus és un clar indici que a l’infern català ja tenen preparades les olles on es cuinarà la CUP en un fricandó interminable.

Hem tornat a viure una setmana d’infart, de corredisses al Parlament i de llàgrimes i nervis en els despatxos oficials i en els mitjans del règim. A les files independentistes s’han produït alguns episodis d’alienació mental transitòria amb desqualificacions personals incloses. Tot plegat, un espectacle vergonyós que diu molt poc del tarannà democràtic d’alguns patriotes i molt de la seva mala bava. Acostumats a destrossar tot aquell que es nega a retre’ls vassallatge incondicionalment, han començat l’escabetxada. Exterminar l’adversari és el recurs més habitual quan fracassa l’estratègia de comprar la seva submissió.

Segurament, les amigues farmacèutiques de la monja Forcades són les que més profit han tret d’aquest estat d’histèria col·lectiva per l’ultratge a la memòria d’Artur Mas sant i màrtir gràcies a l’augment de la venda d’ansiolítics. Suposo que també deuen estar fent l’agost uns quants psicòlegs davant el creixent desdoblament de la personalitat que estan experimentant convergents i cupaires. Els uns perquè un dia són independentistes i l’endemà se’n penedeixen, i els altres perquè de tant votar han acabat oblidant que un partit anticapitalista no pot recolzar mai un govern neoliberal.

Però per sort la sang mai arriba del tot al riu en la petita pàtria catalana. Ens odiem a mort una estona, però després el mag Puigdemont es treu del barret una qüestió de confiança per no haver de dimitir i tots aplaudim la pensada i tornem a ficar el geni a la làmpada fins a la pròxima bronca. L’actual escenari és perfecte per seguir entretenint el personal: ara vénen l’Eurocopa i les ereccions espanyoles, després les vacances d’estiu i finalment la típica exaltació patriòtica de la Diada per agafar forces de cara a les pròximes eleccions catalanes.

En el meu cas, el primer repte a superar per arribar sana i estàlvia a les enganxoses vacances d’agost són els comicis del 26-J perquè l’exaltació xovinista futbolera no em sembla pròpia de la meva espècie. Afronto aquestes ereccions espanyoles bastant destrempada i amb una certa ràbia perquè se m’han acabat els ansiolítics i això de veure la bústia plena de propaganda amb cares somrients em treu de polleguera. Tothom somriu sigui del partit que sigui, com si la crisi i les desigualtats en aquest país de fireta fossin un miratge.

Somriu Rajoy, somriu Sánchez, somriu Iglesias i somriu Rivera. I tots els somriures són igual de falsos. Tots somrients i ensenyant les dents emblanquides amb photoshop com si el 26-J no fos l’exemple més clar del seu fracàs com a polítics. Suposo que ells deuen pensar que la culpa és nostra per haver-nos cregut que la democràcia era pluralisme, negociació i respecte a la diferència. I tenen raó. Som tan desmemoriats que hem oblidat la monumental presa de pèl d’aquests mesos i tornem a preparar la butlleta censal per no oblidar-nos del número de la mesa electoral.

Per sort, encara hi ha motiu per a l’esperança. Segons el bombardeig d’enquestes, la venjança de l’elector davant tanta incompetència es perfila sota dues formes molt clares: o votar el mateix o votar diferent, però sempre tapant-nos el nas per evitar respirar la pudor a peix podrit. Resultats diferents per repetir el mateix escenari absurd de desgovern o de gran pacte dictatorial entre PP i PSOE. Per suposat, també tenim l’opció democràtica de no votar ningú i morir del mateix mal, però amb la consciència tranquil·la i la pituïtària indemne. I sobretot, no oblideu somriure.

Article publicat a El Triangle