Em
recorda un lector que és molt fàcil criticar el pacte entre BComú i el PSC des
de la web d’EL TRIANGLE i afegeix que li
agradaria saber com ho faria jo si hagués de governar en minoria. Té tota la
raó. Una cosa és veure els toros des de la barrera i una altra és estar al mig
de la plaça vestida de vermell i amb ulleres progressives davant d’un brau
enfurismat i sense escapatòria. Tanmateix,
hi ha una diferència substancial entre posar a parir sense cap motiu i fer una
crítica política a algú que ha triat pactar amb el mateix partit que fa uns
mesos havia demonitzat culpant-lo injustament de tots els mals que pateix
Barcelona.
Igual que tothom pot anar-se al llit
amb qui vulgui (o amb qui pugui), Ada
Colau pot pactar amb l’imputat Jaume Collboni. Faltaria més. Als
socialistes se’ls poden retreure moltes coses, però no el seu gran coneixement
dels engranatges del poder municipal. Potser jo hauria entès millor aquest
estrany matrimoni si no hagués tingut cap altra opció, però no és el cas. Crec que si Colau hagués triat com a
parella l’excèntric Alfred Bosch seguiria en minoria, però probablement riuria
més i podria comptar més sovint amb la complicitat dels imprevisibles cupaires.
Descartada la impossible aliança amb PSC i ERC, a Colau només li queda confiar
que Collboni no es cregui massa que l’alcalde de Barcelona és ell.
Pactar
amb el diable és una tradició molt nostrada patentada
per Jordi Pujol i el seu mundialment famós peix al cove. Els partits catalans ho fan sovint sense pensar que el pacte amb
Lucifer comporta sovint vendre’s l’ànima i quan plouen garrotades es queden
ben descol·locats. I si no que l’hi preguntin al president Junqueras, que s’està quedant en els ossos pels disgustos
de la indisciplinada CUP. A Colau les
garrotades li plouran dels republicans, que ja han decidit en assemblea endurir
la seva oposició durant la resta de la legislatura. Això no exclou,
evidentment, la possibilitat d’arribar a algun acord, però no hi ha res pitjor
que dependre d’un examant ressentit.
I
mentre els desorientats votants de BComú superen el tràngol d’aquest pacte
endimoniat i s’eixuguen les llàgrimes, a Junts pel Sí segueixen esmolant els ganivets
per trinxar cupaires desagraïts. Francament, mai he acabat d’entendre
aquest caràcter volàtil d’alguns patriotes, que et declaren amor etern un
dilluns i et treuen els ulls amb una cullereta un dimarts. Ha estat verbalitzar el soci un rebuig al pressupost en forma
d’esmena a la totalitat i començar la
caverna mediàtica criptoconvergent a escampar merda sobre els cupaires per tornar a l’amo el favor de les subvencions
públiques rebudes.
El primer a rebre ha estat el diputat Benet
Salellas per haver vetat la presència d’un representant jueu a sou del govern
israelià, tan respectuós amb els drets humans com ja sabem. La crema d’heretges ha anat in crescendo a mida que s’acosta la
votació dels comptes i creixen els nervis a CDC i ERC davant la
possibilitat que unes eleccions anticipades els desmunti el xiringuito i entronitzi el nou experiment
que apadrina Colau. I és que la tria està molt clara: abans una Catalunya
espanyola que una Catalunya governada per yeyés.
Article publicat a El Triangle
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada