Teràpia de grup

No hi ha res millor que una reunió de periodistes per carregar les piles. Jo les sovintejo perquè la majoria dels meus amics ho són i perquè són l’eina perfecta per exorcitzar dimonis i buidar el pap. En el meu cas tenen el mateix efecte terapèutic que els sopars que celebraven els estrambòtics protagonistes de Notting Hill: cadascú explica la seva desgràcia i després decidim qui és el més desgraciat de tots. A vegades costa perquè les desgràcies en el nostre gremi són moltes, però al final votem i qui guanya no paga el sopar i els qui perden es queden més tranquils pensant que sempre hi ha algú que està pitjor. Encara que no ho sembli, reconforta tornar a casa pensant que encara no has tocat fons.

Dijous passat vaig assistir a una peculiar teràpia de grup al Col·legi de Periodistes amb l’excusa de la presentació del llibre Periodismo en reconstrucción que ha escrit el periodista Josep Carles Rius. Dic peculiar perquè no estic acostumada a veure exdirectors de diari parlant de desànim i confusió, i alhora assegurar davant un paisatge en ruïnes encara fumejant que hi ha esperança malgré tout. Reconec que jo em moc en nivells inferiors de depressió periodística i el meu desànim professional té a veure amb la subsistència pura i dura. Parlo de feines mal pagades, de marginació perquè no ets de la secta política que mana o passes dels quaranta, i de fills de mala mare que volen que treballis de franc en nom de la notorietat dels collons.

Els protagonistes de l’acte, representants de diferents generacions de periodistes catalans, van fer una acurada radiografia de l’estat de la professió, més perduda que mai. Es va escoltar molta autocrítica sobre la responsabilitat del gremi en la falta de credibilitat i, fins i tot, alguns es van atrevir a acusar-nos de còmplices. “Els periodistes quan ens anava bé no dèiem res”, va recordar Carles Capdevila afegint-se a la bronca que prèviament ens havia clavat la Gemma Parellada. Suposo que l’exdirector del diari Ara ho deia perquè la majoria dels qui tenia davant formaven part de la classe patrícia del periodisme. Aquella que ha tingut bons sous i bones feines estables tota la vida, ha sovintejat amistats poderoses i ara gaudeix d’una bona jubilació o d’un bon càrrec.

Si la Gemma Parellada i el Carles Capdevila haguessin girat una mica el cap cap a la seva esquerra s’haurien trobat amb la meva mirada estupefacta de pàries free-lance. Que jo recordi, a mi mai m’ha anat bé com a periodista. Ni abans quan treballava en un diari que amb prou feines s’aguantava dret ni ara quan per arribar a un sou de mileurista haig de treballar tots els dies del mes com a pluriempleada. Igual que els companys del Josep Martí Gómez quan era jove i la feina “era una merda”. Jo no sóc còmplice de res: ni de les decisions errònies de les direccions ni de la propaganda que es fa passar per informació a canvi de subvencions públiques. Jo no he tingut mai padrins polítics i ningú m’ha col·locat a dit enlloc. La meva independència professional m’ha sortit molt cara i les engrunes que he aconseguit arreplegar sempre han estat fruit del meu esforç i la meva perseverança.

El llibre de Josep Carles Rius fa un encertat diagnòstic de la “tempesta perfecta” que està patint la professió periodística. No és només la crisi econòmica i l’impacte de les noves tecnologies, és l’excés de sectarisme i la propaganda d’uns mitjans de comunicació descaradament polititzats, és la falta d’un model de negoci clar i la situació de les redaccions per les salvatges condicions laborals i pel deshumanitzat sistema de producció, tal com va descriure acuradament la Milagros Pérez Oliva. Per al romàntic Rius l’única sortida és “el retorn als orígens”, és a dir, “al periodisme lliure i compromès”. Doncs a mi m’ha anat de meravella fins ara: la notorietat em paga la hipoteca i tinc tots el números de la rifa per acabar a la cuneta.

Article publicat a El Triangle