Quina
gran commoció ha causat entre els meus veïns banyistes l’amenaça dels populars
de convocar eleccions el pròxim 25 de desembre
si els autoanomenats socialistes continuen sense baixar del burro amb el seu no
a Mariano. Aquests dies, a la platja on remullo el meu cos farcit de morcillas de Burgos no es parlava d’una
altra cosa. Deuen ser els efectes de la
depressió de la gandula, un terme que el sociòleg Manuel Castells ha definit com la conseqüència de tenir molt
temps lliure durant les vacances d’estiu per pensar sobre la futilitat de
l’existència, la pròpia i la dels polítics afegeixo jo, mentre prens el sol
i que es complementa amb la síndrome postvacacional que tenen la sort de patir els
que encara conserven la feina.
Suposo
que entre les files populars hi ha molts que deuen veure el fet de votar el sagrat
dia de Nadal com un acte irreverent o fins i tot un sacrilegi. Dos dels que segurament més
molestos es deuen sentir davant d’aquesta absurda possibilitat, més real
que mai a hores d’ara en aquesta Espanya de sainet continu, deuen ser els germans Jorge i Alberto Fernández
Díaz, tots dos martell d’heretges independentistes i pobres seguint la tradició
familiar iniciada pel patriarca franquista Eduardo Fernández Ortega. És una
llàstima que els càlculs matemàtics de la presidenta Pastor no contemplin la
possibilitat de celebrar la tercera volta d’aquests comicis interminables el
dia dels Innocents perquè seria la data ideal.
Diu
un Mariano en plenes facultats físiques que tornar a fer eleccions és un
disbarat que no passa en cap país europeu i
es compromet a trucar al desaparegut secretari general del PSOE un dia
d’aquests “per veure si som capaços de construir alguna cosa” perquè Espanya no
pot aguantar més sense un govern del PP. No
puc deixar d’admirar la capacitat oratòria de l’etern president popular en
funcions. Jo no podria articular
paraula després d’haver corregut presumptament més de sis quilòmetres en
calça curta i polo casual acompanyat
per una nodrida representació d’estómacs agraïts que per la fila que fan a les
fotos oficials semblen les ànimes en pena de la Santa Companya.
Fidel als meus principis professionals
que em porten a qüestionar constantment el que em diuen els polítics, busco indicis de l’enfonsament d’Espanya
que vaticina Mariano –per a alegria indepe- si ell no pot governar. No sé si interpretar com un senyal de la catàstrofe
que s’acosta el fet que el debat d’investidura fallida es faci el 30 i el
31 d’agost o que Lucifer encarnat en
Arnaldo Otegi se salti l’autoritat competent i pugui acabar entronitzat com a lehendakari el pròxim 25 de
setembre. Més a prop, tampoc sé com desxifrar les discretes visites d’un antic
professor de dret constitucional al centre de massatges amb final feliç que un
espavilat empresari xinès ha obert en un local al costat de casa meva.
Article publicat a El Triangle
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada